La maquinària electoral comença
a rodar a Catalunya, malgrat que encara no sapiguem quin dia s’acabaran celebrant
els comicis. L’únic que sabem és que altre cop es farà honor al que ja és un
clàssic electoral a casa nostra: l’avançament electoral. En un lapse de deu
anys haurem celebrat fins a cinc convocatòries al Parlament, una cada dos anys,
la meitat del que hauria de durar una legislatura “normal”, estatutàriament
parlant.
El resultat final d'aquestes eleccions, com les de
2017, 2015 i 2012, dependrà de dos espais distants, dues bombolles
impermeables l’una de l’altra però alhora íntimament connectades. El tema de
les eleccions serà un de sol, però els seus efectes es distribuiran en dos
espais diferents, antitètics, que es donen l’esquena des que l’escenari polític
català es va escindir: els partidaris i els contraris de la independència.
Les dades de l’últim baròmetre
del CEO detecten clarament aquests dos espais on es disputen els vots que
encara no s’han definit, els indecisos (les rodones grises al gràfic). Dos
grups de magnituds similars, segons el sondeig
de Gesop per a El Periódico. En l’espai independentista, fins a quatre
cents mil vots per decidir, subministrats gairebé a parts iguals per JxCat i ERC.
A l’altra banda de la gran rasa, un nombre similar de vots a guanyar, en aquest
cas tots provinents del resultat extraordinari de Cs de fa tres anys.
Dos sacs de votants suficientment
grans per no donar res per decidit hores d’ara, tot i que els independentsites surten amb avantatge. Els incentius a la
participació són diferents per als uns i per als altres, de manera que tot fa sospitar que
els indecisos independentistes acabaran acudint a les urnes. No està gens clar
què faran els altres, una part important dels quals tradicionalment no
participava a l’elecció del Parlament.
Els partits ja estan estenent les
vies per les que transitarà la locomotora electoral. I aquesta locomotora té un
gran cartell pintat de vius colors on es llegeix un sol mot: TRIPARTIT. Aquesta
campanya anirà d'això, de la possibilitat de reedició de l’infaust (així ha quedat fixat en la memòria de la majoria) acord
d’esquerres entre ERC, PSC i ICV. L’ombra del tripartit planarà damunt
l’elecció com el fantasma que recorria Europa esporuguint els burgesos i la gent
de bé a finals del XIX.
En el camp independentista la
disputa a mort entre JxCat i ERC (un nou episodi d’una saga les arrels de la
qual s’enfonsen fins el 2003) es decidirà en funció de quina de les dues forces
és capaç de convèncer la majoria dels quatre cents mil indecisos que pul·lulen
entre un i altre (i el tercer en discòrdia, la CUP).
La línia de JxCat ha quedat clara
des del minut zero: atenció amb ERC, que podria tenir temptacions de fer un nou
tripartit. El mot encén les alarmes entre el votant ex-convergent i fa aixecar
una cella de desconfiança a més d’un votant republicà. D’aquí la reacció de Junqueras
i Rovira,
les essències republicanes, els líders immaculats (no com Aragonès...): mai no
farem un govern amb els socialistes. Un missatge dirigit directament a aquells
dels seus que poden ser sensibles a la sospita que llança JxCat, sobretot a la
frontera amb una CUP reviscolada, amb capacitat de mossegar a l’espai ERC, com
ja es va veure a les últimes
generals.
Tripartit com a sinònim de
traïció. No cal dir la paraula. Només esmentar el tripartit i bona part del
votant independentista reacciona. Els uns perquè els encén aquell llum d'alarma que els va plantar la campanya de David
Madí fa catorze anys, els altres perquè recorden la patacada de Puigcercós el 2010 (onze escons
perduts, la meitat dels que havia aconseguit Carod quatre anys abans).
La denúncia del tripartit és una
bandera per als postconvergents i provoca tremolor de cames als republicans.
Els uns faran una campanya a l’ofensiva, mentre que els altres hauran de
defensar-se, de justificar-se, de semblar més forts, més durs, menys dubtosos, menys "pragmàtics".
S’albira terrabastall al Congrés, travetes de JxCat i cupaires als ajuntaments
i pressing ERC a mitjans i xarxes.
L’equació que es plantejarà als
que encara no s’han decidit de tan senzilla sembla mentida: si votes JxCat o la
CUP assegures un govern independentista, si votes ERC no. Escac.
L’argument té l’avantatge, a més,
que serà replicat a l’altra banda de la rasa, amb el PSC com a principal
sospitós de traïció. Aquí s’agafarà Cs per no perdre tots els vots aconseguits
el 2017 (aquí i a la fantasmagòrica Cataluña
Suma, un artefacte pensat solament per camuflar la gran trompada dels
taronja). La campanya de JxCat trobarà el seu ressò a l’altre extrem de l’arc
polític, com ha succeït des que algú va decidir que la polarització li rendia
electoralment. Vasos comunicants.
L’ombra del tripartit també serà
utilitzada per Cs, PP i Vox a l'arena espanyola. Si ERC traeix el mandat democràtic de l’1-O, el
PSC s’entrega als colpistes que van voler destruir Espanya (i que continuen dient que ho tornaran a fer). La jugada funciona de perles al Congrés. Dispares contra Iceta
i fereixes Sánchez, mentre els barons socialistes es regiren, incòmodes. Escac.
Deu
anys després de mort, el tripartit ressuscita com a espantall eficaç per a uns
i altres, el que demostra que l’estratègia de destrucció de l’aliança
d’esquerres per part de la vella CiU fou un èxit rodó. Veurem com els surt ara.
L’objectiu de JxCat és senzill i admet fases. Al límit, repetir el resultat de 2017;
si no es pot, com a mínim reduir l’avantatge d’ERC de tal manera que li sigui
impossible canviar d’aliats; o com a mínim, obligar-los a jurar sota el pi de
les tres branques que no pactaran amb el PSC, sigui quin sigui el resultat. Si
tot això fallés, sempre queda l’opció d'apretar tant ERC que faci caure els pressupostos generals de
l’Estat i que s’hagin de remenar de nou totes les cartes. Escac i mat?
