Cansament i polarització no són
elements isolats sinó que es relacionen. La polarització d’alguna manera
anul·la el cansament, o l’efecte del cansament en els votants. I el cansament,
al seu torn, només es dóna entre aquells votants que opten per opcions que no
es troben als extrems de l’eix en què s’articula el conflicte polític principal
(en aquest cas, la crisi catalana).
Cansament
Si hom mira les dades observa que
el cansament s’ha centrat en els votants de l’esquerra i en part del vot a Cs.
En el primer cas semblaria evident que el fracàs de la investidura i la
consegüent convocatòria electoral ha pesat en una part del vot tant dels
socialistes com d’UP. Conjuntament l’esquerra hauria perdut un milió de vots
respecte de l’abril. Un milió que hauria anat a parar a l’abstenció, un cop
descomptats els tres-cents mil que hauria recaptat Más País, provinents
pràcticament tots de PSOE i UP, i concentrats majoritàriament a Madrid.
La desmobilització d’aquest
segment de vot de l’esquerra no només s’hauria produït com a resposta a la
manca d’acord entre PSOE i UP per fer govern, sinó també pel domini en l’agenda
electoral del tema català, un tema que no mobilitza especialment l’electorat
d’aquests partits.
El cas de Cs és encara incert, a
manca de dades postelectorals, però es podria sospitar que la part del seu vot
d’abril que marxa a l’abstenció (prop d’un milió també) es correspon a la
facció més moderada, descontenta possiblement amb el gir a la dreta del partit.
És interessant, tanmateix, que aquest vot no es transvasi a cap altra formació
(els socialistes, per exemple), sinó que prefereixi quedar-se a casa.
Aquest moviment, juntament amb la
desafecció de part del seu vot i la manca d’atracció significativa entre el
votant d’UP, explica el fracàs de l’estratègia del PSOE en aquestes eleccions
repetides, que l’havia de portar a consolidar una posició més forta de cara a
una propera investidura.
Polarització
Com s’observa amb les dades, el
cansament no ha afectat els partits situats als extrems del tema principal al
voltant del que ha girat la campanya d’aquesta convocatòria, la crisi
territorial. Ni les forces independentistes catalanes ni la dreta espanyola
s’han vist afectat pel cansament inherent a una convocatòria repetida (només Cs
l’ha patit, i ja hem dit que possiblement fos la part menys extrema del seu
vot).
La polarització de l’escenari,
que ha anat creixent al llarg de la campanya arran de la sentència del Suprem i
els aldarulls posteriors, ha blindat el suport als partits amb una posició més
nítida respecte de la crisi catalana. Ni els independentistes ni la dreta han
patit una desmobilització significativa del seu vot d’abril.
Tanmateix, la polarització ha
tingut dues conseqüències en aquests grups de partits. D’una banda, ha provocat
una esllavissada de vot cap a les opcions més radicals dins de cada bloc. De
l’altra, ha impermeabilitzat les fronteres dels blocs. Expliquem-ho.
Radicalització intra-bloc
Tant entre les formacions de la
dreta estatal com entre les independentistes s’observa un patró similar en
aquesta convocatòria respecte de l’abril. A la dreta s’aprecia un increment del
suport a Vox (gairebé un milió de vots nous), que prové clarament de Cs i
potser del PP. És un moviment que respon a la sentència del TS i tot el que ha
vingut darrera. Les dades de les enquestes preelectorals són molt evidents.
Abans de la publicació de la sentència s’observava un cert retorn del vot des
de Vox al PP, un moviment coincident amb la naturalesa repetida de les
eleccions i que apuntava a un escenari similar a la repetició de 2016:
reforçament del partit principal del bloc (“vot útil”). Un cop es fa pública la
sentència, però, el doll de vot que anava de Vox als populars s’atura i desfà
el camí. És aleshores quan les estimacions del PP s’estanquen i Vox comença a
pujar meteòricament. Els ultres no només recuperen el vot que els estava
marxant, sinó que comencen a rebre vot de Cs de manera exponencial (també, però
menys, del PP).
Entre les forces independentistes
també s’observa un moviment similar. La CUP, que concorria per primera vegades
en unes eleccions generals, es beneficiava del transvasament de vot provinent
d’ERC. En part és un vot de retorn, que no havia optat pels cupaires a l’abril
senzillament perquè no es presentaven, però també és un moviment nou, de vot
d’ERC que comença a veure en la CUP una opció més sòlida, més radical, en el
context generat arran de la sentència. D’aquest moviment també sembla treure’n
profit JxCat, el que provoca que el vot d’ERC caigui, incapaç de frenar la fuga
a la CUP i de penetrar en l’espai de suport dels ex-convergents.
Impermeabilització dels blocs
A ERC, i al conjunt de
l’independentisme, també l’afecta la segona conseqüència de la polarització: la
impermeabilització de la frontera del bloc. Les dades no mostren un
transvasament sòlid cap a l’independentisme des dels comuns. Els prop de setanta
mil vots que perden semblen engruixir l’abstenció, tal i com li passa a UP al
conjunt d’Espanya. Semblaria clar que la polarització, l’augment de la tensió
els dies posteriors a la publicació de la sentència, hauria tingut un efecte de
tancament del bloc independentista, tot impedint-li créixer en espais propers.
El conjunt del vot a les forces independentistes només ha crescut set mil vots
des de l’abril, de manera que la millora del seu resultat en termes de
percentatge sobre vot vàlid no es deu a un increment real dels seus suports
sinó al descens del vot, per la desmobilització dels seus contrincants
(clarament l’esquerra i Cs).
Als independentistes els ha
passat el mateix que al PSOE. Els espais que podrien haver sumat han preferit
marxar a l’abstenció que transvasar-se. De la mateixa manera que això posava en
dubte ‘estratègia socialista, també suposa un pas enrere de les forces
independentistes, que preveien que la publicació de la sentència els suposaria
una oportunitat (esperada durant dos anys) d’incrementar el seu suport
(“ampliar la base”) en aquells sectors que, tot i no compartir l’objectiu
final, sí que es mostraven d’acord amb el suport als presos i en contra de la
judicialització del “procés” (netament, els comuns). És difícil preveure un
escenari millor per a l’independentisme per incrementar significativament el
seu suport més enllà dels seus límits.
La "síndrome d'ERC"
L’escenari que ens deixa aquesta
convocatòria compta amb menys possibilitats per a les solucions que el que
teníem després de les eleccions d’abril. La repetició electoral ha jugat en
forma d’embut, reduint les possibilitats de desbloqueig. D’una banda, perquè
l’increment de suport a les opcions més radicals deixa poc espai retòric a una
entesa De l’altra, perquè el pes dels radicals al Congrés resta pes a les
opcions que podrien entrar en el joc de l’acord.
Un tercer element sembla clau. El
transvasament dins dels blocs de les opcions moderades (si considerem el PP
moderat, en qualsevol cas més que Vox) cap a les extremes situa les primeres en
una posició difícil, ja que qualsevol moviment cap a la moderació els podria
suposar una nova minva de suport. És clarament el cas del PP respecte de Vox.
Però també l’és d’ERC respecte de la CUP i JxCat. D’aquí que els republicans no
ho tinguin fàcil per entrar al joc de les negociacions per facilitar una
investidura (ni tan sols amb UP al govern).
ERC ha sofert una bona
esgarrapada a la Catalunya interior, precisament allí on es disputa l’hegemonia
en el camp independentista. Els republicans no aconsegueixen l’objectiu que es
van marcar al llunyà 2003 i que van acariciar a les europees de 2014 (l’any que
ho va canviar tot). En aquelles eleccions ERC va veure que era possible
convertir-se en la forca dominant en el camp independentista i aquest ha estat
l’objectiu que han perseguit des d’aleshores. Per fer-ho, havien de poder obrir
forat amb els ex-convergents, un forat evident i sostingut, però no ho han
aconseguit. A les autonòmiques de 2015 van haver de claudicar i fer coalició
(Junts pel Sí), al 2017 Puigdemont els va guanyar la partida, a l’abril
semblava que tornaven a deixar JxCat a distància però a les europees d’un mes
després altre cop Puigdemont els va superar. Aquest cop han vist com disminuïa
l’avantatge aconseguit fa sis mesos, i JxCat es mantenia i fins i tot avançava,
aparentment immune a l’aparició de la CUP.
El fantasma del 21D persegueix ERC i la bloqueja,
bloquejant al seu torn l’arena espanyola i la catalana.
* aquest text és la versió escrita de la meva intervenció a la taula rodona d'anàlisi dels resultats del 10N que es va fer el dijous 14 de novembre, organitzada per l'ICPS i el Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs.
