"Maragall i el govern de la Generalitat: les polítiques del canvi"

* Aquest text és una aproximació a la meva intervenció a la presentació del llibre "Maragall i el Govern de la Generalitat: les polítiques del canvi", organitzada per la Fundació Catalunya Europa i RBA.

Aquest és un llibre prodigiós perquè, malgrat ser un balanç informat, extens i intens, d’una obra de govern, es llegeix amb passió. O com a mínim, aquesta ha estat la meva experiència. No és només un llistat de polítiques, de totes les accions, les vicissituds, els plans, les apostes (de vegades –massa vegades- no reeixides). Els diversos autors han aconseguit que el lector visqui un exercici immersiu en un episodi de la nostra història col·lectiva, el relat (disculpeu-me el mot) del primer govern d’esquerres i catalanista.

Un advertiment: aquest llibre no és una hagiografia del primer tripartit. No pretén ser-ho, i és d’agrair als autors que evitin la temptació. A les seves pàgines es desplega la història d’aquest govern amb llums i ombres, cruament de vegades, sense escatimar crítiques a la seva acció o a algunes de les iniciatives que va intentar dur a terme. Té molt mèrit, sent com és una iniciativa d’una entitat tan estretament vinculada a la figura del president Maragall, i veient el nivell de hooliganisme y goupisme que es gasta pel món, que s’hagi volgut afrontar la tasca d’explicar el govern Maragall des de la neutralitat. Neutralitat, tot s’ha de dir, no exempta d’estima, el que encara fa més remarcables les crítiques.

Per a mi, que em confesso membre d’aquella generació Maragall dels que ens vam fer grans entre els jocs i la seva presidència, la lectura d’aquest llibre ha estat un RETROBAMENT. Ha estat com si obrís una capsa i hi descobrís velles fotografies que no recordava haver guardat. M’he retrobat amb uns anys que em semblaven molt llunyans, malgrat no hagi passat tant de temps (avui precisament, 16 de desembre, fa divuit anys que el Parlament va investir Pasqual Maragall president de la Generalitat).

Sobre l’experiència dels governs d’esquerres i catalanistes s’ha estès un gran silenci. En part, certament, per l’acceleració que ha patit la política a casa nostra (i arreu) els últims anys. L’huracà en el que ens hem vist immersos al llarg de l’última dècada ha deixat en un passat nebulós els governs Maragall i Montilla. Però no només. Hi ha hagut un silenci interessat que ha caigut damunt del tripartit com una llosa, una voluntat d’esborrar el que podria considerar-se un error, o com assenyala Vallès al prefaci, “un parèntesi accidentat” o “una intrusió anòmala en la història de la Generalitat”.

Aquest llibre, doncs, vol ser un RESCAT, a parer meu. El rescat d’una experiència que ha quedat oblidada, o pitjor, que ha estat blasmada fins a convertir-la en una caricatura. En això el llibre és clar, i remarca unes claus que podrien explicar-nos el per què d’aquest voler silenciar i ridiculitzar l’obra del govern Maragall. Tres elements van apareixent al llarg del llibre: l’ambició, el canvi i la frustració.

AMBICIÓ. La paraula apareix en les primeres línies tant de la introducció com de l’epíleg. Una ambició forassenyada potser, com escriu algun autor. Una ambició que va més enllà, en qualsevol cas, del càlcul, i en aquest sentit com a mínim imprudent, si el que es busca per damunt de tot és mantenir-se en el govern. Una ambició, en qualsevol cas, que neix del convenciment de Maragall que Catalunya necessitava un canvi profund per encarar nous reptes.

CANVI. El govern Maragall no suposa un simple moment d’alternança després de vint-i-tres anys d’hegemonia dels governs de CiU. És un projecte de canvi i transformació profund de les polítiques i de la manera de fer política. En part, és un intent d’adequar la gestió del govern català a les noves coordenades mundials, com diu Ubasart. En part, és un intent de renovar accions polítiques gastades, anquilosades, després de més de vint anys d’inèrcia dels governs Pujol. Pràctiques clientelars, com diu Miralles de Imperial quan parla de les polítiques socials, que havien tocat fons a la legislatura 199-2003.

Però el canvi que planteja el govern Maragall va més enllà, molt més enllà, perquè pretén descompondre els fonaments del que ha estat la visió pujoliana de la Generalitat i del país. En aquest sentit, Maragall arriba a la presidència duent sota el braç un projecte de país nou i diferent, com assenyala Muñoz, responsable del capítol d’introducció.

Què proposa aquest nou projecte per a Catalunya? Dues qüestions essencials. D’una banda, deixar enrere la relació de convivència en la distància (la conllevancia d’Ortega, l’obligació de suportar-se) entre Catalunya i Espanya per establir una relació d’interdependència, que també inclogui Europa. Si el pujolisme consistia en preservar l’esfera catalana de la influència externa, per preservar així el poder incontestat de CiU a Catalunya, la visió de Maragall és la de la mútua influència, de la interpenetració: Catalunya vol influir a Espanya, Catalunya vol fer Espanya, i espera que Espanya influeixi a Catalunya, que en formi part, que s’hi comprometi. I el mateix a Europa.

Això suposa un gir de noranta graus respecte de l’etapa Pujol. Però no és una invenció de Maragall. És l’ideari canònic del catalanisme. És el “fil roig i daurat” que esmenta Vicente Rufí parlant del planejament territorial. Transformar Espanya, no donar-li l’esquena. D’aquí que la reforma estatutària s’entengui com un pas en la transformació necessària d’Espanya sencera, com assenyala Ubasart. Transformació que encara està pendent.

El segon element del projecte és la claredat, que s’esmenta arreu del llibre. Claredat com a pacte escrit, com a acord públic. Tot el contrari de la política de Pujol, que es desplegava millor entre bambolines, el que li permetia tenir més marge d’acció, a canvi de no afrontar els grans canvis, anar fent la viu-viu, el “peix al cove”. En aquesta lògica l’aposta de Maragall per la claredat, que s’expressa no només en la reforma de l’estatut sinó també en l’acord pel finançament (Rivera), i també en els plans d’ordenació territorial (Vicente), prioritza els interessos generals per damunt dels propis, quelcom que Pujol mai no hagués entès i que, possiblement, és en part a la base del final abrupte de la presidència Maragall.

FRUSTRACIÓ. El tercer concepte que sura al llarg del llibre és el de l’oportunitat perduda, l’oda inacabada, en totes les seves derivades. Una frustració que neix de la curta durada del mandat presidencial de Maragall, les polítiques del qual certament van continuar en els quatre anys del president Montilla. Tot plegat, però, sembla poc precisament per l’ambició i el canvi que els governs d’esquerres pretenien. Hi ha una certa sensació de fracàs que apareix al llarg del llibre, ja sigui per accions que no es van poder dur a terme o per l’estigma de la reforma estatutària que d’alguna manera taca (i obscureix) bona part de la gestió del govern.

Possiblement les altes expectatives del govern expliquen aquesta sensació de fracàs, però també hi ajuda la imatge que n’ha quedat, d’aquest govern i en general de tota l’experiència dels governs d’esquerres a la Generalitat.

Es aleshores quan aquest llibre apareix com el que és: una REPARACIÓ. La reparació de la caricatura en què s’ha convertit el tripartit, que ha esdevingut un sinònim de caos i desordre (el famosíssim “dragon khan” de Carretero, que òbviament hi apareix esmentat).

Al llarg del llibre descobrim que, ben al contrari de la imatge que n’ha quedat, l’acció del govern Maragall no fou el fruit d’un seguit d’intuïcions poc raonades (les famoses “maragallades”), ni es pot reduir a l’operació de reforma estatutària. Només des del desconeixement o la mala fe es pot sostenir aquesta afirmació. Contra la segona no hi ha res a fer, contra el primer hi ha aquest llibre. I és en aquest sentit que és una reparació.

L’acció del govern Maragall és qualsevol cosa menys improvisada. Com a mostra el llibre vermell sobre la situació econòmica que s’elabora sota la direcció d’Antoni Castells en la legislatura 1999-2003, que cita Rivera. O fins i tot els escrits del propi Maragall recollits en el magnífic volum “Pasqual Maragall. Pensament i acció” (2017).

La pervivència de la caricatura dels governs Maragall i Montilla, després de divuit anys, no diu tant del que van ser i fer aquests governs com del país que som. Si el tripartit és encara ara una mena de plaga bíblica de la que Catalunya per fortuna es va salvar i que no volem que torni per res del món, és precisament perquè Maragall (i Montilla després) va gosar confrontar una idea profundament arrelada en l’inconscient col·lectiu: que el govern de la Generalitat està reservat a una sola força política (o as una família de forces), que només des d’una posició determinada es pot parlar en nom de Catalunya.

Que aquesta idea pervisqui encara en l’actualitat, que estigui interioritzada en el debat col·lectiu, que formi part del discurs inconscient dels mitjans de comunicació, que encara determini les aliances dels partits polítics, diu molt de la profunditat dels fonaments del mur contra el que es van estavellar les propostes de canvi dels governs d’esquerres i catalanistes.

És per tot això que el llibre és la REIVINDICACIÓ d’un un grup de gent, d’homes i dones que van somiar un país nou i el van voler fer possible. És la reivindicació d’un temps i d’un projecte de país, d’un intent de transformar Catalunya, que va pecar de moltes coses, i que va acabar sucumbint a les resistències, als interessos particulars d’uns i d’altes (dels rivals i dels amics), a una xarxa teixida entre la política i els mitjans, a la pulsió conservadora de la societat catalana, al “ja ens va bé com estem” i a l’arrelament d’una idea de les institucions com a propietat exclusiva d’una part. A vint anys de construcció, en definitiva, d’una idea de “nosaltres” que no ens comptava a tots. Idea que, dissortadament per al país, avui encara continua vigent.

El que ha passat a la UAB

 

El que va passar ahir a la plaça cívica de la Autònoma no és nou. Episodis similars fa temps que passen. Alguns, com el d’ahir, han arribat als mitjans, d’altres han quedat en l’àmbit de la universitat, sense transcendir. Després hi ha els happenings muntats per alguna figura política, que transcendeixen precisament perquè estan pensats per a això, instruments de propaganda. Fou el cas de la “conferència” de Cayetana Álvarez de Toledo, en plena campanya electoral.

Allò d’ahir no fou això, tot i que va ser ràpidament instrumentalitzat pels de sempre, delerosos de treure suc de qualsevol situació per confirmar el seu discurs. Val a dir que de vegades aquesta instrumentalització compta amb el consentiment (no sé si la col·laboració entusiasta) dels protagonistes de les accions, en aquest cas una associació d’estudiants.

També cal dir que la publicitat d’aquestes accions (i el benefici que se’n deriva de la seva retransmissió) no seria possible sense el concurs (entusiasta també) dels seus contraris, actors imprescindibles per a què la lògica de la provocació funcioni.

Tanmateix, més enllà de les accions de propaganda de figures i partits, des de fa temps que a la Autònoma es van succeint situacions d’una certa naturalesa, protagonitzades per associacions d’estudiants o per individus aïllats, algunes més tenses que d’altres, però totes amb certs denominadors comuns.

Al llarg dels últims anys he pogut parlar d’aquestes situacions, a l’aula i fora de l’aula (al bar de la cívica, principalment), amb estudiants d’una i altra banda. N’he discutit les raons, he escoltat els arguments, i n’he extret algunes idees, que van més enllà dels fenòmens concrets, perquè el que passa a l’Autònoma no és sinó un reflex de la societat. No és que aquí siguem especials ni que es doni una situació única, com si el campus fos un espai on passen coses que no tenen res a veure amb el que passa més enllà dels seus límits.

Aquesta és la primera idea, que em sembla important recalcar: l’Autònoma serveix de mirall d’una realitat general, que és tensa i a estones violenta. No tant físicament com verbal. El to de la conversa general des de fa uns anys té quelcom de violent, de tens, com si tot estigués sempre a un mil·límetre d’esclatar.

Una altra idea. El que passa a l’Autònoma no és fruit del procés, o no només. El propi procés és una expressió de la tensió general, no n’és la causa, tot i que acaba funcionant com a motor, com a dinamo de la violència soterrada. Atribuir el que ha passat exclusivament al procés forma part de la manipulació interessada dels fets, que tant agrada a polítics i mitjans. No hi ha res millor que la realitat s’adeqüi als teus interessos, i si no ho fa, sempre se la pot retorçar fins a fer-los coincidir.

En el fons del que va passar ahir, i això crec que és l’important, s’hi arrela l’esperit del nostre temps, una idea de com s’ha de governar la societat, de com s’espera que siguin les relacions en un món on la gestió de la pluralitat, de les diferències, ha canviat.

1. Davant de tot hi ha una idea de dificultat en la convivència, o fins i tot d’impossibilitat d’aquesta, en el sentit que cada cop és menys assumible l’acceptació de l’altre com a igual. Hem viscut (estem vivint?) un procés de creixent estranyament de l’altre, dels que no són com nosaltres, alhora que vivim una eclosió de la pròpia identitat com a patró de tot. Primer fou el jo i ara és el nosaltres, un nosaltres tancat i elevat a categoria, a regla de mesura. Front a això, a l’assumpció de la pròpia identitat com a norma, els que no són com nosaltres són anòmals, fora de norma, i per tant és difícil (o directament impossible, fins i tot indesitjable) conviure-hi.

A l’altre no se l’entén, se’l combat. Les relacions entre grups d’opinions diferents es plantegen en base a la competència, a la lluita. No hi ha intercanvi possible fora del propi grup. Hi ha confrontació. Perquè els altres són tan diferents del “nosaltres”, tan allunyats, que és impossible plantejar-se un acostament a risc de posar en risc la pròpia identitat.

D’aquí que en el debat públic (i en el privat, o en aquella frontera que ara és més difusa que mai entre l’esfera privada i la pública) sovintegin els adjectius grossos, com el tan utilitzat feixista per anomenar qualsevol grup (o individu) que s’interpreta que no comparteix el nostre pensament. Ahir vam tornar a tenir un festival de feixistes, els uns dient-ho dels altres i els altres dels uns, en una cadena infinita.

2. De la dificultat per a la convivència se’n desprèn un concepte singular de la democràcia, basada en l’enfrontament a mort i en el joc de suma zero, que fa que qui guanyi tingui la legitimitat d’imposar-se a l’altre, que ha d’acatar la seva derrota i acceptar el sotmetiment al guanyador. No hi ha pacte possible. Només hi pot haver victòria o derrota, i ambdues són totals.

D’aquí que es contempli com a legítima l’apropiació de tot allò associat a la conquesta del poder: els símbols, les institucions i el propi espai físic, que han de quedar "lliures" de tot símbol dels "altres". El que va passar ahir a l’Autònoma és un exemple d’això: la minoria no pot fer-se present, no pot ocupar un espai, precisament perquè es minoria i el que s’espera d’ella és que abandoni l’escena pública, que desaparegui.

Òbviament no es pretén que la minoria desaparegui físicament com en una dictadura. Senzillament s’espera que no es faci present, que no molesti, que acati el seu paper i deixi a la majoria governar en solitari, com a conseqüència (democràtica?) de la seva victòria, del seu rol com a majoria. I en el cas de l’Autònoma la majoria és molt majoria.

Hi ha quelcom d’això en l’eslògan de la vomitiva manifestació (minoritaríssima, però retransmesa abastament) de fa unes setmanes a Chueca: “fuera gays de nuestros barrios”. És exactament això. Els barris són nostres, per tant desaparegueu, feu-vos fonedissos, aneu allà on els vostres siguin majoria. És una mena d’apartheid identitari, que pretén reproduir en la realitat quotidiana el que ja és una realitat al món digital: jo i els meus.

Les paraules de Casado condemnant els fet de l’Autònoma són un exemple perfecte de cinisme. El PP fa el mateix allà on té (o aspira a tenir) una posició majoritària: eliminar la minoria, a la que es considera il·legítima pel sol fet de ser-ho. Per no parlar de l’apropiació de símbols, institucions i conceptes. Tot i que això no és exclusiu només del PP, o de Vox (en cas que algun dia pugui a arribar a ser majoritari).

3. Aquesta idea de la imposició (“democràtica”) de la majoria sobre una minoria il·legítima fa que normalitzi l’assetjament d’aquesta. La victòria de la majoria fa que la minoria derrotada es contempli com una “anormalitat” obligada a desaparèixer. No per sempre, es clar. La minoria podrà aspirar a convertir-se en majoria quan sigui el moment, però mentrestant haurà de guardar un respectuós silenci “democràtic”. Si no ho fa, se li haurà de recordar, fins i tot violentament, amb pressió “democràtica”.

D’aquesta idea es deriva que de vegades (ahir a l’Autònoma) s’entengui la presència pública de la minoria com una “provocació”. Més enllà dels episodis que busquen la reacció per tal de “vendre’ls” als mitjans (i que per tant, són provocacions), sovintegen les interpretacions d’aquest estil, que remeten a la idea de l’apropiació de l’espai per part de la majoria i a la consideració d’il·legítima de la minoria (per tant, no susceptible de fer-se present), fins i tot quan la presència d’aquesta és pacífica i testimonial.

En aquest cas, el bullying es pot arribar a considerar com una acció legítima, “defensiva”, que pretén preservar l’espai públic (o les institucions) d’aquells que no estan facultats per ocupar-lo, precisament per la seva posició minoritària o perquè se’ls considera antidemòcrates. És l’aplicació de l’axioma de ser “intolerants amb els intolerants”. Evidentment, la decisió de qui és intolerant és meva. I els intolerants (com l’infern) són sempre els altres.

Sempre m’ha resultat curiós que, quan en una conversa amb un alumne he utilitzat el típic argument de què diries si et fessin a tu el mateix que els fas a ells, la resposta ha estat la mateixa: ho acceptaria, perquè ells haurien guanyat i no em quedaria més remei que acatar-ho.

La resposta traspua aquesta idea de democràcia de suma zero, on el guanyador s’ho emporta tot i el perdedor, conseqüentment, és expulsat. Una democràcia de blanc o negre on és impossible compartir espais, on l’altre és considerat un estrany (un feixista, un antidemòcrata), mentre que un mateix es creu el súmmum de les virtuts, un defensor de la democràcia (un “antifeixista”), exactament el mateix que es creien els que van assaltar el Capitoli, exactament el mateix que es creuen Casado o Elisenda Paluzie.

No carregueu contra l’Autònoma. En el fons, no és més que un símbol del que passa, ni més ni menys. I és greu, sí, molt greu, però l’origen no el trobareu al campus. O no només. És a tot arreu. I això és molt més greu.

fotografia: uab.cat

Una taula és una taula és una taula

A Mariano Rajoy se’l recorda per algunes sentències memorables. D’aquestes en destaca “un vaso es un vaso y un plato es un plato” (23 de setembre de 2015), referida a la no contemplació en els tractats europeus d’una possible independència de Catalunya. Amb aquesta expressió que ha passat a la història, Rajoy volia dir que en política les coses son com son i no poden ser d’altra manera. Però precisament en política, “un vaso” pot ser “un plato” i “un plato” un avió, o el telèfon del comissari Villarejo.

Aquesta capacitat de la política de transformar el que és en allò que sembla i no és, fins i tot en el seu contrari, ha estat la norma a Catalunya al llarg de l’última dècada. La política catalana ha excel·lit en aquesta derivada del realisme màgic, en el que qualsevol cosa és susceptible de transformar-se en el que es vulgui, sempre que es compti amb els recursos necessaris per fer-ho creure. Ho ha explicat fantàsticament Guillem Martínez en els seus articles a CTXT.

L’exemple més recent d’aquesta transfiguració és la reunió de la taula de diàleg entre els governs central i català, que va tenir lloc (en versió reduïda) dimecres passat a palau. La taula és una taula, però també és (sobretot és?) moltes altres coses.

La taula és un tauler, on els que s’hi asseuen juguen una partida, o més aviat, diverses partides simultànies. No només juguen els que s’asseuen a la taula. També hi ha jugadors fantasma, tan presents com els que ocupen les cadires.

En aquesta taula que és un tauler es dirimeix la competició eterna entre ERC i Junts, però també la que disputen el PSOE i els grups de la dreta. Ambdues competicions estan entrellaçades i es retroalimenten. El que passa en una afecta l’altra. Amb la renúncia a participar-hi, Junts s’ha convertit en jugador fantasma, com ho són el PP i Vox (Cs, pels seus errors, ha passat a ser un simple espectador, quan no fa tant era jugador principal).

Una taula és també una oportunitat. Pel diàleg, per un possible acord, per trobar una solució a casi deu anys de conflicte. Sí, això també. Però sobretot és una oportunitat per continuar la batalla electoral. Junts ha trobat en la taula una oportunitat per assenyalar la feblesa d’ERC i denunciar la seva entrega al govern central, tot creient que això reforçarà les seves opcions entre el votant independentista. També ho creu així la CUP, un altre jugador que ronda la taula amb el cistell obert.

Per a la dreta espanyolista la taula és una oportunitat per seguir denunciant (com Junts, curiosa coincidència, o no tant) la traïdoria de Sánchez i la venda de la sobirania nacional a qualsevol preu, per tal de continuar a la Moncloa (ho van dir el mateix dimecres al matí Pablo Casado i Santiago Abascal al Congrés, i Inés Arrimadas a la tarda enmig de la plaça sant Jaume, en una photo op marca de la casa).

La taula és, doncs, un risc. Alhora que una oportunitat també. Tant ERC com el PSOE arrisquen asseient-s’hi, ja que si el diàleg fracassa es quedaran sense arguments davant dels qui, des de cada bàndol, reneguen de la taula i de les seves possibilitats. Tanmateix, i aquí rau bona part del problema, ERC i govern central no esperen el mateix de la reunió (o les reunions). És més, n’esperen exactament el contrari. O això diuen. Potser la taula també és una expectativa, o vàries, i és possible que també sigui un teatre.

La taula és un President. Tot el que va precedir la reunió posa de manifest de manera evident la centralitat de la figura presidencial en la nova legislatura catalana. Aquesta és una legislatura de President, de manera que bona part dels moviments dels actors s’expliquen per la seva intenció o bé de reforçar o bé d’afeblir Aragonès.

Tot el que ha fet ERC des de la nit electoral del 14 de febrer persegueix un objectiu únic: propulsar Aragonès, dotar-lo de l’aura i la porpra pròpia d’una figura presidencial a l’alçada d’un Pujol o un Maragall. D’aquí tota l’escenografia que l’acompanya, meticulosament preparada i pensada (amb alguna patinada, ningú no és perfecte, ni els spin doctors). La “nova Generalitat republicana” és un eufemisme per dotar a la presidència d’Aragonès de gruix històric. Veníem precisament del contrari. Torra havia sigut un president prescindible des del moment de la seva presa de possessió. Ni tan sols la seva inhabilitació (per la pancarta al balcó de palau) va aixecar les masses. El mateix Torra es queixa (amb entendridora sinceritat) a les seves memòries presidencials que ningú no li feia cas.

La centralitat d’Aragonès a l’escenari polític és la manera que busca ERC per guanyar la batalla interna a l’independentisme. L’“aragonessisme” hauria de poder ampliar l’espai d’ERC a costa de Junts i dels comuns, i també de la CUP. D’aquí que l’objectiu principal (únic?) dels exconvergents sigui afeblir la figura del president. Jordi Amat escrivia que el que havia fet Junts era una deslleialtat contra el president. Exactament. Però Junts la ven com la resposta legítima a un president que (segons ells) s’hauria mostrat massa contemporitzador (és a dir, poc reivindicatiu) front el govern central. Les acusacions de traïdoria o de tebior sempre han resultat efectives en la batalla interna de l’independentisme, ja sigui en una direcció o en una altra. Com a mostra, les famosíssimes 155 monedes de plata de Rufián.

Una taula és sobretot temps. Que ningú no s’esveri amb el que passa, i passarà, aquests dies. És propi de la política contemporània. Cal cridar l’atenció. Cal cridar, senzillament. Cal que sembli que tot se’n va a norris, generar un bon crescendo, per acabar salvant-ho en l’últim instant. Allò de la setmana passada no és el final del govern. Hi ha i hi haurà alguna esgarrinxada, esquinçades de vestit, declaracions ferides, enrenou tuitaire, però al capdavall res que no es pugui solucionar.

Perquè en el fons ni Junts es pot permetre deixar el govern ni ERC es pot permetre fer-lo fora, per molt que uns i altres ara cantin a pulmó el “no te ajunto”, seguits pels seus corifeus professionals (o amateurs) a teles, ràdios, diaris i xarxes vàries. Junts fora del govern no és res. O millor dit: sense pressupost no és res. Es dedicarà a emprenyar i a buscar-li les pessigolles al president (al qui són deslleials, simplement perquè no és dels seus, i per tant no creuen deure-li lleialtat). L’objectiu de Junts és impedir que Aragonès es consolidi.

ERC no els farà fora del govern perquè automàticament quedaria en minoria al Parlament. És cert que el model de moció de censura constructiva fa molt difícil substituir el president, però els republicans compten amb els mateixos escons que el PSC i no està molt clar que Junts corri al seu socors si Illa presenta candidatura.

El que ens espera, molt probablement, és una nova ronda del que hem tingut fins ara. Un govern dividit, gripat per la desconfiança mútua entre els socis, mirant-se de reüll i sempre a l’aguait d’una oportunitat per fer-se la traveta. Cap novetat, doncs. Falta un any i mig per a les eleccions municipals. Ningú no trencarà la vaixella abans. Després? Ja es veurà, perquè es tornaran a remenar les cartes i no sabem com quedarà l’escenari de cara a les generals, que s’han de celebrar a finals de 2023.

Una taula és en el fons un càlcul. I així anem passant els dies. Damunt la taula hi ha “vasos”, però és possible que no ho siguin, que siguin qualsevol altra cosa.

foto: beteve.cat

Gestionar el desencís

Tres anys després de començat “l’hivern del nostre descontent”, tot sembla indicar que finalment iniciem un canvi de fase, deixant enrere el dol i encarant finalment les seqüeles que ha deixat el procés. D’aquestes, la més important per al futur del nostre país és la gestió de la frustració, o més aviat del desencís, que havia estat negligida, per no dir conscientment evitada, durant el llarg interregne del govern Torra.

Enfrontat a la disjuntiva entre seguir estirant del fil o assumir la culminació del procés i les seves conseqüències, l’independentisme va preferir el primer. Possiblement perquè la proximitat de la tardor de 2017 no deixava més marge (com tampoc no ho feia l’ofensiva judicial desencadenada a partir de 2018), possiblement perquè no tenien més horitzó que la reiteració dels discursos processistes, possiblement perquè ningú no volia assumir el cost d’encarar l'esgotament del projecte.

L’aparent stand by que inauguraren les eleccions d'aquell desembre i la investidura d’un president substitut que manifestament no tenia cap intenció de proposar un nou escenari als catalans (més enllà del record permanent dels fets d’octubre i les seves conseqüències), amagava un creixent afebliment de la capacitat de l’independentisme per mobilitzar la seva base. Només en moments puntuals (la reacció a la sentència) semblava que l’independentisme tornava a mostrar la força que havia exhibit al llarg del procés. Però sempre eren mobilitzacions referides al passat, mai al futur.

La manca de propostes a curt o mig termini per part dels partits ha anat corcant el bloc independentista al llarg d’aquests últims tres anys. Sense horitzó ni full de ruta, l’independentisme ha anat perdent tremp. La sèrie de sondeigs de l’ICPS fa molt evident aquesta evolució: els partidaris de la independència han deixat de creure en la possibilitat d’un horitzó independentista possible a curt o mig termini. El 2017, el 40% dels que els agradaria que el procés acabés amb la independència de Catalunya estaven convençuts que acabaria així; el 2020 aquests només eren el 24%.

La possibilitat certa de la independència s’allunyava a ulls dels mateixos independentistes, deixant un buit que ningú no entomava, un desencís profund, un descontent fons i en alguns casos una evident frustració, que cadascú es gestionava de la manera que podia, davant la inhibició de les forces independentistes.

L’exemple més pregó d’aquest desencís el vam tenir a les eleccions al Parlament del febrer, amb la pèrdua de set-cents mil sufragis per als partits independentistes, que feu estèril la consecució del 52% sobre el vot vàlid, una fita que en altres circumstàncies hagués suposat un canvi total d’escenari polític, però que no ha tingut cap mena de conseqüència (més enllà dels cartells que s’exhibeixen en les cada cop menys concorregudes concentracions de l’ANC).

Segons l’enquesta postelectoral del CIS, la majoria dels votants d’ERC i de JxCat el 2017 que al febrer es van abstenir, ho van fer perquè “votar no serveix per a res” o per “mostrar el meu descontent”. La desorientació havia portat al desencís i aquest estava a un pas de convertir-se en frustració, amb el perill de tornar-se un boomerang contra les mateixes forces independentistes, i principalment contra ERC, ja que Junts durant aquests anys ha anat cultivant la frustració dels seus millor que els republicans.

No assumir la gestió del desencís independentista ha comportat un cost enorme per al país al llarg d’aquests tres últims anys d’impàs, en els que una part important ha viscut mirant el retrovisor i llepant-se les ferides, covant íntimament el ressentiment, les cendres de la tardor de 2017, atiades en un exorcisme permanent per mantenir viva l’ombra d’aquells dies per part de dirigents, tertulians i programadors (i per jutges, dirigents i propagandistes de l’altre extrem).

Tres anys de gripatge i un de pandèmia s’han escolat fins que no ha aparegut el desllorigador. Un cop aconseguida la presidència, ERC ha entomat la gestió del descontent de part de les seves files, en part perquè és l’única possibilitat per afermar (i fer més sòlida) la seva majoria dins l’independentisme, i en part com a única via per tornar a posar el país en marxa.

És una operació necessària i no exempta de riscos. Intentar donar sortida al desencís, canalitzar-lo, vol dir enfrontar-se als que prefereixen rabejar-se en la frustració, cultivar el victimisme com a manera de tenir lligada ben curt la pròpia parròquia, tot recordant-li constantment els greuges i assenyalant traïdors a la recta via del calvari nacional.

Tanmateix, els disposats a la immolació civil són minoria, i ERC sembla haver-ho entès. El futur de l’independentisme (i del país sencer) passa per gestionar el desencís d’una part important de la seva base, d’aquells que no han renunciat als seus ideals, que van participar activament a les accions de la tardor del 2017, que s’hi senten (i s’hi sentiran) sentimentalment lligats, que en preservaran la memòria, però que no estan disposats a quedar-se perpètuament estancats en el passat.

Els indults actuen com a alliberadors d’aquest grup, li fan més senzill el girar full. Són la pista d’aterratge que necessitaven. Ara cal que algú els reculli i els proposi un nou projecte de país, una utopia assumible, propera i confortable on, si pot ser, hi capiguem tots.

Explicar, explicar i explicar

1. El 67% dels electors espanyols es mostra contrari a la concessió de l’indult als condemnats pel procés, segons l’enquesta realitzada per DYM i publicada ahir a 20 Minutos. L’11% no té una opinió definida i només un 22% s’hi mostra favorable. Unes dades molt similars a les registrades per GAD3 en un sondeig de l’octubre passat (publicat a ABC).

Aquesta és la situació que afronta el govern central a l’hora d’encarar un dels temes més complicats que té damunt la taula. Possiblement el nus de la legislatura, la decisió que podria definir les possibilitats dels socialistes, més enllà de la repercussió que pugui tenir a Catalunya, on la majoria (65% segons DYM, 61% segons GAD3) és partidària de la concessió de la gràcia.

La partida no es jugarà en la opinió pública catalana sinó en el conjunt de l’espanyola. Les repercussions directes seran a Catalunya, però les polítiques les entomarà el govern central front una dreta que ha olorat sang des del resultat esclatant obtingut a Madrid.

La concessió de l’indult és política en majúscules, d’aquella que semblava que havia quedat relegada a una època passada, quan els polítics prenien decisions difícils que tenien conseqüències més enllà de l’estricte marc del càlcul de costos i beneficis electorals.

 

2. Fa temps que hem oblidat que la política consisteix a prendre decisions difícils, arriscades, valentes. Fa massa temps que la política oscil·la entre la covardia i la gestualitat buida. O bé es fia tota decisió a la tecnoestructura convertida en òrgan central de resolució (bancs centrals, organismes internacionals, “tècnics” de tota mena que s’escarrassen a fer-nos creure que no tenen ideologia), o bé la política s’ofega en un marasme de crits, proclames, estripades de vestits i cops al pit i happenings diversos que només persegueixen la pròpia supervivència dels seus protagonistes i la satisfacció de la parròquia pròpia.

La política de debò és la que apareix quan no hi ha certeses ni mapes ni sondeigs. La política de debò sorgeix al caire del precipici, quan cal decidir sense conèixer el camí, sense saber ni tan sols si hi ha camí, quan només se sap que no és possible fer marxa enrere. És en aquestes situacions quan apareixen els autèntics líders polítics i quan es fan fonedissos (amagats sota terra, arrecerats en un racó protegit) els venedors de fira que fins aleshores bramaven com un milhomes.

Enfrontats a una decisió d’aquest tipus no valen les troballes genials, les dreceres, l’eslògan buit. Hi pot haver fins a un cert punt un càlcul de possibilitats, una certa idea de guanys i beneficis i un balanç aproximat de les conseqüències, però en el fons s’haurà de prendre una decisió en el buit, una decisió que atengui solament a la convicció que s’està fent el que cal fer, que es persegueix un bé superior, que va més enllà del simple càlcul d’interessos, ja siguin personals o partidistes.

Seria més fàcil no prendre cap decisió, deixar passar, plegar-se al corrent, fer la viu-viu. N’hem tingut desenes d’exemples d’aquesta mena de (no) fer en els últims anys. Com també hem tingut exemples de fer grandiloqüents que en el fons també perseguien l’anar tirant, el qui dia passa any empeny i ja vindrà un altre a arreglar la destrossa.

S’ha de reconèixer en el gest de Sánchez l’audàcia del realista, que diria Jospin. Podria haver no fet, podria haver-ho deixat passar i segurament s’hauria garantit una segona meitat de la legislatura sense pena ni glòria (algú creu que ERC hauria donat suport a una moció de censura encapçalada per Casado?). Enlloc d’això se l’ha volgut jugar i ha decidit decidir, és a dir, fer política.

 

3. La política d’ara, però, no és la d’abans, principalment perquè la societat no és com era. Han canviat aspectes fonamentals que han modificat profundament la relació de la ciutadania amb la política. Abans la política actuava sobre un coixí d’assentiment desconfiat. A casa nostra (la d’aquí i la d’allà) sempre ha regnat un aire de desconfiança envers els polítics i els interessos que impulsen la seva acció.

El nostre és un país on, des de fa dècades, existeix un ample consens en la visió sobre els polítics: els polítics “són tots iguals”, “no tenen en compte el que pensa la gent com jo” i “només persegueixen els seus interessos personals”. Segons la sèrie històrica de l’ICPS, entre el 70 i el 80% coincideix amb aquestes idees, i no s’observen diferències segons les generacions. Vells i joves, nascuts a la postguerra o ja en democràcia mostren opinions iguals.

Tanmateix, hi ha diferències importants pel que fa a la relació amb la política i els polítics. Les generacions velles hi desconfien però n’accepten l’autoritat. Van créixer en una societat jerarquitzada i són conscients de les seves limitacions en la comprensió dels fenòmens (la política és “complicada” per al 75% d’aquests). En les generacions més joves la desconfiança segueix essent total, però ni accepten les jerarquies ni es consideren maldestres a l’hora d’entendre els viaranys de la política. Tot el contrari, consideren que la seva titulació acadèmica (superior a la dels seus pares i mares) els faculta per saber-ho tot i tenir una opinió (fonamentada, òbviament, i pròpia) sobre tot.

Així doncs, fa trenta anys el dirigent polític s’adreçava a una audiència que desconfiava d’ell però estava disposada a creure’l, perquè li pressuposava una autoritat provinent d’un coneixement superior al de la mitjana. Ara, el governant s’adreça a un públic que continua desconfiant de les seves paraules (i no diguem de les seves intencions), però que, a diferència d’abans, no li atorga l’autoritat (i l’ascendent) que dóna l’acceptació de la jerarquia. No hi ha coixí d’assentiment, no hi ha marge, sinó abisme pur i dur.

 

4. Dir que la comunicació de la política ha canviat és no dir res i dir-ho tot. Comunicar la política avui requereix barallar-se per l’atenció d’un públic sotmès a un bombardeig constant d’impulsos, imatges i missatges, provinents de diferents emissors i transmesos per diferents canals, llençats tots ells en un contenidor on es barreja tot, des d’un anunci de pantalons fins a l’informe de prospectiva de l’FMI per al proper any. Acceleració i desbordament, confusió i immediatesa. Enmig d’aquest marasme on tot val el mateix (és a dir quasi res), la política intenta fer arribar el seu missatge.

S’ha produït un procés de simplificació en els missatges de la política, de banalització i d’augment de decibels com a fórmula per intentar fer-se sentir. De fons, com denunciava Joe Klein, una idea infantilitzadora del ciutadà, que prioritza els instints bàsics, el hooliganisme, la distinció simple entre el blanc i el negre.

La gent no és necessàriament idiota, l’hem fet idiota a base de sotmetre’ls a aquesta dieta, de la qual participa la política com el peatge que ha de pagar per guanyar una porció d’atenció. El resultat és l’espiral de retroalimentació que fa que la pròpia política aparegui com un món idiotitzat a ulls d’uns ciutadans presos per idiotes per la política. Una política, al seu torn, que protagonitzen dirigents cada cop més porucs, més necessitats de consells, de sondeigs, d’assessors àulics que els diuen què han de dir, on han d’anar o com s’han de vestir.

 

5. Possiblement s’hagi arribat al límit d’aquesta mena de política. El que és segur és que se’ns presenta una oportunitat per recuperar el sentit de la política democràtica, que es basa en el respecte a la intel·ligència mútua i en l’ús de la paraula i la persuasió per a què els nostres governants ens expliquin les raons de les decisions que prenen, i intentin convèncer-nos que aquestes decisions són les millors per a tots.

Potser ha arribat el moment d’intentar una altra cosa, de gosar explicar-se, de deixar de parlar-se entre els polítics i que aquests comencin a parlar-nos a nosaltres, que ens prenguin per persones adultes amb capacitat de parar atenció un moment, escoltar les seves raons, fer-nos una idea del que volen i deixar-nos convèncer (o no).

No és una empresa fàcil. El món mediàtic s’ha bastit precisament en el contrari, en la cridòria permanent, el prejudici rampant, el negar-se a ser convençut, la confusió i la barreja d’informació i la simplicitat dels arguments. En la idiotització de l’audiència, és a dir, de tots nosaltres.

Ara bé, és l’única possibilitat. Ser valent en política avui no és només prendre una decisió, i esperar que la gent et segueixi. Ser valent vol dir ser capaç d’explicar per què prens la decisió que prens, quines raons la fonamenten i on vols anar a parar. Ser valent és prendre la gent per adults i no per criatures, assumir la responsabilitat dels teus actes i defensar-los amb arguments i no amb eslògans de tasses de cafè amb llet i argumentaris extrets de powerpoints.

La concessió de l’indult brinda a Pedro Sánchez l’oportunitat per a fer política de debò i, fent-ho, obligar els altres a fer el mateix, a deixar el còmode refugi del seguidisme, el càlid recer dels “teus”, per proposar quelcom per a tots, per arriscar i ser valent, a risc de decebre alguns, per guanyar-se en definitiva l’autoritat que ja no et cau al damunt automàticament amb el càrrec.

Pengeu els discjòqueis!

Les eleccions del passat dimarts a Madrid han tornat a posar de manifest quelcom que sovint oblidem: cada cop més l’elector exigeix als partits que li donin raons per a votar-los. El vot automàtic, el d’aquells que opten per una formació perquè “ho fan sempre” o perquè la consideren “el seu partit”, és cada cop menor. Per contra, creix el vot d’aquells que només acudeixen al col·legi electoral si se senten cridats, si se’ls interpel·la des de les diferents candidatures. És com si l’elector li exigís al partit que respongui a una simple pregunta: per què t’he de votar?

Les dades de les enquestes són contundents. El vot automàtic, el que opta per un partit concret passi el que passi i presenti qui presenti, està en procés de desaparició. Cada cop són menys els que tenen el vot decidit des d’abans que es convoquin les eleccions, i més els que esperen a ser convençuts pels missatges que llencen els partits i vehiculen els mitjans. Cada cop són menys els electors que voten “els seus” i més els que es miren l’oferta i pregunten: i tu, què m’ofereixes a canvi del meu vot?

A Madrid aquesta necessitat de raons per dur l’elector davant l’urna s’ha fet patent, i explica bona part dels resultats de les diferents forces. D’una banda, l’elector de la dreta duia el sac ben ple de raons per participar. El seu vot servia per enviar un missatge a l’odiat govern central i concretament a Pedro Sánchez, la seva bèstia negra. Lligat a això, votar al PP li servia per defensar el “fet diferencial” madrileny front els qui el volen llimar, ja sigui amb el toc de queda o amb l’amenaça d’harmonització fiscal (“socialisme o llibertat”).

A l’altra banda, al votant de l’esquerra madrilenya se li demanava que anés a votar perquè sí, perquè tocava, i se li exigia que votés “els seus”. Les explicacions de Juan Carlos Monedero al Matí amb Josep Cuní de dimecres eren una prova escruixidora de la manera com alguna esquerra entén que han d’aconseguir el vot: o me’l dones a mi o és que ets gilipolles. Tal qual.

La diferència entre uns i altres en aquesta elecció ha estat abismal (com a mínim fins l’última setmana de campanya). A l’elector de la dreta se l’ha anat nodrint de raons des de fa tres anys, exactament des que el malèvol Sánchez va fer fora Rajoy de la Moncloa i hi va instaurar un govern “il·legítim”, gràcies al suport dels quatre genets de l’apocalipsi (radicals, terroristes, independentistes i chavistes). Des de l’estiu de 2018 l’elector de dreta de tota Espanya, però especialment el de Madrid, ha estat instruït de forma constant, coherent i coordinada, tant pel PP com pels mitjans afins, utilitzant qualsevol notícia (la pandèmia, el govern de coalició, la llei Celáa) per percudir sobre els mateixos punts. Amb l’esclat de la pandèmia el PP de Madrid va trobar l’argument definitiu: vota per la llibertat. Imbatible.

En canvi, durant aquest temps a l’elector madrileny d’esquerra se l’ha convençut que Ayuso és poc més que un accident, una pallassa estràbica que només diu tonteries i s’equivoca cada cop que té un micròfon davant, que munta hospitals sense llits, es deixa fotografiar com a “mater dolorosa” a la primera plana d’un diari (El Mundo) i dóna suport a les teories de la conspiració més inversemblants (com quan va dir que la D de Covid volia dir “desembre”). Un personatge amb l’únic mèrit d’haver gestionar el compte de twitter de Pecas, el gos d’Espranza Aguirre.

Un cop convocades les eleccions es van veure els efectes de tot plegat. El votant de dreta va sortir en massa, amb una ràbia i una convicció només comparables amb el vot independentista a Catalunya del 2015 i 2017. Les enquestes preelectorals assenyalaven que gairebé el 90% estava segur d’anar a votar, el 86% dels votants del PP declaraven que tornarien a votar-lo i Ayuso aconseguia mitjanes de 8 i 9 en valoració entre els que se situaven del centre a la dreta.

Els de l’esquerra mostraven molt menys convenciment i menys mobilització, menys suport als seus candidats i taxes de fidelitat inferiors al 60%. L’escenari recordava terriblement el de les presidencials americanes de 2016: un candidat menyspreat i ridiculitzat pels rivals que, amb tot, galvanitza el seu electorat amb un discurs radical i contundent, mentre els demòcrates queden presoners d’una estratègia nefasta.

L’última setmana de campanya, arran de les amenaces contra Iglesias, Marlaska i la directora general de la Guàrdia Civil, va semblar que l’esquerra es treia la son de les orelles, intentant donar al seu votant alguna raó per acudir davant l’urna, encara que fos poc sofisticada (“democràcia o feixisme”) i seguís fil per randa el marc polaritzador proposat pel PP (incomprensiblement ningú no va fer esment a la corrupció, malgrat que en aquell moment s’estigués celebrant el judici de la caixa b del PP a l’Audiència Nacional).

A la vista dels resultats finals sembla evident que el canvi va arribar tard per incentivar la participació del votant d’esquerres. Però no només. L’error fonamental de l’esquerra fou no haver entès no només que és imprescindible donar motius als electors per a fer que et donin el seu vot, sinó que aquests motius han d’apel·lar als interessos d’aquests electors, els han de parlar de la seva vida, de les seves necessitats i expectatives. Ayuso ho va entendre perfectament, per això parlava de bars, és a dir de feina i també de les ganes boges que mostrava part de la població de recuperar la vida pre-pandèmica.

Mentre ella li parlava a l’elector de la seva vida, l’esquerra el convocava a una pugna conceptual amb reminiscències de fa noranta anys, sense ser capaç d’”aterrar” el seu discurs al dia a dia de l’elector madrileny de 2021. Mentre Ayuso proposava baixar els impostos, l’esquerra demanava el vot per aturar el feixisme, però sense ser capaç d’explicar què suposava per a l’elector concret que guanyessin els “feixistes”.

El cas madrileny deixa una lliçó a aprendre: és imprescindible donar raons a l’elector si es vol que aquest s’aixequi del sofà. No cal que siguin raons molt elevades ni molt complexes. De fet acostumen a ser més efectives les raons més aviat elementals i simples, així com les reactives (voto aquest perquè no vull que guanyi l’altre). És el que ha fet Ayuso i li ha funcionat, i és el que no ha sabut fer l’esquerra, presonera d’un miratge en el que prems una tecla i el poble de l’esquerra es posa en marxa com un sol home.

Madrid ens mostra que s’ha acabat el temps del toc de corneta (o del més prosaic toc de pito). L’elector vol ser convençut (seduït, com diria Gutiérrez Rubí), vol entendre que és ell qui tria, qui escull, que porta la iniciativa i que no respon com un xai o com el gos de Pavlov. S’ha acabat el vot perquè sí, a Madrid i arreu. Els partits que no ho entenguin estan condemnats al fracàs o a l’extinció, com els dinosaures.

Fa trenta-cinc anys The Smiths, a la cançó “Panic”, convidaven la seva audiència a cremar les discoteques i penjar els discjòqueis, precisament perquè “la música que constantment punxen no em diu res sobre la meva vida”. Doncs això: hang the DJ!

El laberint català

Avui fa setanta-cinc dies que es van celebrar les eleccions al Parlament i, malgrat les reunions i els ultimàtums, no sembla que estiguem a prop de tenir un nou govern de la Generalitat. El més probable és que encara haguem d’esperar una o dues setmanes més per a què els diputats investeixin Pere Aragonés, únic candidat (fins al moment) amb possibilitats d’esdevenir el proper president.

Els partits, de fet, tenen encara gairebé un mes de coll per seguir negociant abans no es dissolgui automàticament el Parlament i se’ns convoqui de nou a les urnes a mitjans de juliol. Un extrem que cap dels partits participants en la negociació diu voler, però els accidents passen i no seria la primera vegada que el país es veu llençat de cap a una situació que ningú (o pràcticament ningú) vol.

El temps transcorregut entre les eleccions i la investidura presidencial s’ha anat allargant en les darreres convocatòries, de manera que els setanta-cinc dies que es compleixen avui no desentonen amb el que va passar el 2015 i 2017, fins i tot el 2012. El 2017 es va trigar quatre mesos i 27 dies, dos anys abans gairebé quatre mesos i el 2012 dos mesos. En comparació, els 28,4 dies de mitjana entre la celebració de les eleccions i la investidura en el període 1980-2010 semblen una raresa antiga, pròpia d’altres temps.

Ara bé, com és possible que es trigui tant a bastir un acord entre dues forces que porten sis anys compartint el govern? La resposta és a la mateixa pregunta. Precisament perquè porten tants anys governant junts els costa tornar a posar-se d’acord. Perquè en el fons el govern entre Junts i ERC està esgotat, com va assenyalar el mateix president Torra el gener de 2020, quan va donar per acabada la legislatura (legislatura que va durar un any més, per culpa de la pandèmia).

La relació entre Junts (i abans CiU) i ERC ha estat sempre difícil, perquè són forces que competeixen entre elles per un mateix espai. Ambdues pretenen encarnar l’independentisme i, per fer-ho, han de derrotar l’altre. Malauradament per ambdós (i pel país sencer, possiblement) viuen en un empat perpetu, com a mínim pel que fa a les eleccions al Parlament.

Això ha fet que s’hagi establert entre ambdós, com a mínim des de 2004, una relació del tipus “chicken game”, en la que cada competidor força la situació per obligar l’altre o bé a seguir-lo o bé a abandonar la lluita. Ni l’un ni l’altre han abandonat el joc, de manera que fa quinze anys que vivim instal·lats en una partida suïcida entre ambdues forces que ha acabat impregnant tota la acció política, des de la reforma estatutària fins a l’actual negociació per investir Aragonés.

La lògica del “chicken game” és el que explica el discórrer de la política catalana dels últims anys. El mateix procés s’explica per l’influx d’aquesta cursa embogida. Ha estat la competència entre CiU/Junts i ERC per ser la força dominadora de l’independentisme més que l’establiment i la implementació d’un pla preconcebut la que ens ha anat guiant en aquesta última dècada. Han estat els interessos particulars dels contendents els que han dominat en els moments crucials del procés, i encara són els que segueixen determinant les passes de cadascun d’ells en el moment actual.

És la dinàmica embogida del “chicken game” el que explica que Aragonés encara no sigui president, amb un Junts disposat a exprimir la feblesa d’ERC i la total dependència dels seus vots al Parlament. I és aquí, en aquest joc, on poden succeir els accidents que acaben amb ambdós cotxes volant precipici avall (mambo?). És el que va passar la tardor de 2017 amb la DUI del 27 d’octubre, que fou més fruit de la pressió d’ERC per afeblir Puigdemont que de la decisió del propi president (o dels propis republicans). Com abans amb la reforma estatutària, entesa per CiU més com una excusa per trencar el govern d’esquerres (com així va ser) que com una oportunitat per millorar l’autogovern. Ara, la dinàmica competitiva entre ERC i Junts podria precipitar una nova convocatòria electoral malgrat que cap dels dos la vulgui (i que tampoc els beneficiï). Shit happens.

Tanmateix, el “chicken game” no ho explica tot. Som on som perquè s’ha esdevingut una canvi de pla, una modificació profunda de les línies definitòries de l’escenari que havien determinat la vida política al llarg dels anys del procés.

El procés fou un període històric que responia en part a una pulsió de reforma no atesa, a una crisi d’Estat que encara no ha estat abordada i a la necessitat per part de CiU de buscar una via de sortida a una situació complicada per dos fenòmens: la majoria absoluta del PP al Congrés (desembre 2011), combinada amb la seva dependència dels populars al Parlament, i l’esclat de casos de presumpta corrupció del partit.

El procés no és ni una maquinació de les elits per salvar CiU ni un moviment insurreccional de generació espontània. Són ambdues coses, o la combinació d’ambdues coses, sense que es pugui definir quina d’ambdues és la dominant. El procés no va tenir pla ni direcció, per més que hi haguessin estats majors amb ínfules de gran titellaire.

Va avançar a estrebades, tot i que fou un moviment en una direcció que arriba a la seva culminació a la tardor de 2017, amb la celebració de la consulta del 1 d’octubre i l’aplicació de l’article 155 per part del govern central, que comporta la destitució del govern de la Generalitat i la convocatòria d’eleccions al Parlament.

A partir d’aleshores entrem en una nova fase: el post-procés. En aquest període es mantenen alguns dels elements característics del procés, però en canvien d’altres d’essencials. Primer, desapareix l’horitzó estratègic de l’independentisme, que ja no és una força que apunta al futur, sinó que es referencia al passat (al passat recent, però passat al cap i a la fi). Segon, es produeix una “normalització” en l’actuació dels poders públics catalans, que passen de la desobediència efectiva a una de simbòlica (l’exemple més evident és l’actuació del nou president del Parlament o l’episodi del president Torra i la pancarta, que el durà a ser inhabilitat, sense que això desemboqui en cap situació comprable amb les viscudes el 2017). En tercer lloc, es produeix un canvi en el govern central, que comporta un relaxament de les relacions i un cert esgotament de la dinàmica acció/reacció que, juntament amb la competència interna entre Junts i ERC, havia estat el motor dels esdeveniments que van caracteritzar el temps del procés.

El post-procés es caracteritza Catalunya endins per una creixent desorientació de la base independentista, que només s’activa quan s’esdevenen episodis lligats a fets ocorreguts durant el procés (clarament, el judici i la sentència als líders independentistes).

Catalunya enfora el post-procés es materialitza en la pràctica desaparició de Catalunya com a tema principal de preocupació a nivell estatal. Per a la classe política i l’entorn mediàtic, Catalunya deixa de ser un problema, no és ja ni una murga. Senzillament desapareix de l’agenda. Hi torna puntualment, però ja no fa trontollar el sistema com havia fet el 2017. Espanya ja no mira perquè ja no se sent en perill pel que passa a Catalunya. Amb el post-procés Catalunya queda sola amb els seus fantasmes i els seus puntuals aldarulls. Aquest és un canvi de molta profunditat i no només afecta Catalunya sinó el conjunt d’Espanya i les seves possibilitats de reforma (un element utilitzat pel sector més dur de l’independentisme: no participem a la reforma i així la fem inviable per després denunciar que Espanya és irreformable).

Aquest abandonament explica part de la situació que vivim, aquest interregne on sembla que estiguem condemnats a repetir-nos eternament sense acabar de trobar una sortida, un desllorigador. O pitjor, on no tenim cap interès a trobar-la.

La situació actual pateix dos bloquejos. El primer, en el camp polític, en el que s’imposa una repetició de l’esquema en el que hem viscut en els últims nou anys (l’acord entre forces independentistes) no perquè es vulgui establir un govern que desenvolupi un pla, un full de ruta, sinó perquè l’alternativa és senzillament impensable. Les negociacions actuals per investir un nou president són l’evidència que estem atrapats en un bucle que no duu enlloc. Hi haurà govern, però pocs són els que li donen quatre anys de vida, i encara menys els que creuen que aquest executiu desplegarà una política coherent que durà el país a alguna fita concreta (la independència? La recuperació econòmica i social?).

Hem acceptat aquest estat de coses perquè és la que més convé els dirigents polítics, donades les circumstàncies. Qualsevol alternativa no és viable. El PSC no donarà suport a un govern d’ERC perquè no se’n fia (a més de no voler “regalar” la presidència), i ERC seguirà depenent de Junts perquè té por de desprendre-se’n i ser acusada de traïdora, de venuda, de tot allò del que va ser acusada per fer president Montilla i que va acabar amb l’enfonsament d’ERC el 2010.

Però hi ha un altre bloqueig, relacionat amb l’anterior, i és que els instigadors del procés no volen assumir els costos d’admetre que el procés s’ha acabat. S’han negat a gestionar el desencís d’una part dels seus suports i en general del món independentista. Davant de l’esgotament del procés, els seus dirigents han optat per seguir fent com si aquest continués viu. Certament, els ajuden les decisions judicials, que són el que manté el procés amb respiració assistida. Però hi ha una voluntat de no voler veure que l’emperador va nu, de no admetre que som en una altra fase i cal renovar l’instrumental per encarar una situació que és diferent.

El procés s’ha cronificat, el que explica en part aquest etern retorn on sembla que estem instal·lats. Aquesta cronificació és especialment perillosa, perquè pot consolidar la divisió generada pel procés, normalitzant les actituds que van anar cristal·litzant entre 2012 i 2017 en comptes de rebatre-les i superar-les. La cronificació del procés pot ser més perillosa per la convivència que el propi procés, sobretot si s’allarga en el temps a cavall d’aquest post-procés que sembla no tenir fi.

És en aquest moment que s’imposa ser realistes més que ser pessimistes. Venim d’un temps en el que ha mancat el realisme i correm el perill de seguir evitant mirar la realitat de fit a fit. De l’ultima dècada sortim afeblits i dividits, com a col·lectiu, com a país, amb les peces del nostre imaginari compartit (llengua, autogovern, unitat civil) esmicolades. Cal assumir-ho no per fuetejar-nos sinó per ser conscients d’on som, que és la premissa inexcusable per començar a sortir d’aquesta paràlisi, per sortir finalment del laberint.

 

Aquest text neix de la xerrada feta a l’espai L’H Espai de Debat el passat 19 d’abril.

Guanyar Madrid, guanyar Espanya

Madrid, per a molts, s’ha convertit en l’encarnació d’Espanya, i el nacionalisme madrileny explota aquest paper de guardià de les essències no només madrilenyes sinó espanyoles. Les paraules d’Ayuso sobre l’excepcionalitat madrilenya poden fer riure (els embussos com a fet diferencial), com pot prendre’s per un error allò de “Madrid es España”, però l’un i l’altre responen a una idea de fons, compartida per molts ciutadans de Madrid: la capital és alhora especial i l’encarnació de l’espanyolitat.

A Madrid l’Estat no només és una presència física, palpable, també és domèstica. L’Estat forma part de la vida dels habitants de Madrid, n’és una porció, part del seu ADN. De la mateixa manera que hi ha sagues d’alts funcionaris (jutges, militars o advocats de l’Estat), hi ha tradicionals familiars de baixos funcionaris Qui més qui menys té un parent que treballa a tal o qual ministeri, un pare o una tieta, un avi, ja sigui d’uixer, d’administratiu o de cap d’oficina. Això no passa enlloc més de l’Estat, aquesta proximitat, aquesta sensació domèstica, aquesta vivència quotidiana de l’Estat. D’aquí a l’apropiació hi ha un pas.

A més, Madrid s’ha beneficiat de la desaparició en els últims temps dels territoris que li podrien disputar la posició de predomini. Primer fou Barcelona, en altre temps alternativa progressista d’una metròpoli madrilenya funcionarial i grisa. Barcelona era la moderna, l’avançada, l’europea, la capital industrial i cultural d’Espanya. Madrid era la cort, tradicional, conservadora, tancada en si mateixa. Fa temps que això ha canviat. Madrid ha guanyat la batalla de la modernitat a mesura que la concentració de poder econòmic comportava la transformació de la capital en un nòdul global, també culturalment. La melancolia entotsolada de Barcelona, la pèrdua de tremp i d’horitzó dels últims deu anys, l’ha fet retrocedir en la pugna. Fa temps que Barcelona no pot seguir el ritme de Madrid, en part perquè aquesta compta amb el suport incondicional del govern autonòmic (i del central), mentre que Barcelona fa temps que juga sola.

El procés independentista ha permès a Madrid fer-se amb l’exclusiva de la representació de la puixança econòmica d’Espanya. En aquest cas ha estat Catalunya la que s’ha esborrat voluntàriament de la competició, cedint el ceptre de l’economia a Madrid, renunciant a l’equilibri de forces que es produïa tradicionalment entre el centre del poder polític i el centre industrial (Bilbao a part).

Però el predomini de Madrid també s’explica per la desaparició d’Andalusia com a contrapoder (en el terreny simbòlic), d’ençà de la victòria del PP a la comunitat. Andalusia tradicionalment jugava el paper de referent de l’Espanya roja front un Madrid que era el símbol de l’Espanya conservadora, blau PP. En els últims anys aquest contrapès ha desaparegut, deixant Madrid com l’únic referent de l’espanyolitat, confrontat a un govern central “antiespanyol”. Ni tan sols l’ajuntament ha pogut seguir jugant el paper d’exemple de polítiques progressistes que havia desplegat durant el mandat de Carmena. Martínez-Almeida també s’ha plegat (com ho ha fet Moreno Bonilla) a la força de la metròpoli autonòmica, la major concentració de poder (econòmic i simbòlic) que ha existit en els últims quaranta anys.

D’aquí que Madrid s’erigeixi en l’encarnació d’Espanya. No ja de l’Espanya castellana, que sempre havia estat, amb la seva capacitat d’absorció de forces del seu hinterland, el que ara es coneix com l’Espanya “vacía”. Madrid és ja Espanya, tota sencera. L’Espanya vencedora d’una competició de dècades, fins i tot de segles, front a la perifèria industriosa i europeïtzada i el sud encarnació de l’Espanya d’esquerres. Madrid els ha derrotat ambdós i ara aspira a derrotar l’Espanya impia que representa el govern de coalició.

Això és el que glateix sota la proposta d’Ayuso en aquestes eleccions, aquestes són les forces que vol agrupar la seva estratègia polaritzadora i sentimental, nacionalista en definitiva, però d’un nacionalisme particular, que és alhora local i general, que pretén representar una realitat particular, la madrilenya, però elevada a símbol de tota Espanya. Una Espanya que s’enfronta, que repta el seu enemic secular, l’Espanya traïdora, l’antiEspanya.

És un error majúscul creure que aquesta estratègia respon a un deliri personal d’Ayuso o fins i tot a una mera tàctica per assegurar la frontera del PP amb l’extrema dreta. Va més enllà, molt més enllà. És la constatació d’un canvi profund en els equilibris territorials a Espanya, canvi que vol monopolitzar el PP. Madrid és Espanya i Espanya es resumeix en Madrid. No és una patinada d’Ayuso (una “maragallada”), és la nova realitat exposada de la manera més crua. La baixada de Pedro Sánchez a l’arena electoral madrilenya n’és la demostració més clara. Qui guanyi Madrid, guanya Espanya.

foto: rtve.es

L'antic votant pujolista agafa el trabuc

 

Churchill és un dels autors més prolífics en quant a cites, gairebé al nivell d’Oscar Wilde. Qui més qui menys té a mà una cita churchilliana per a qualsevol ocasió. Una de les més famoses és la que diu que si hom no és liberal quan és jove es que no té cor, i si no és conservador un cop és gran és que no té cervell. L’idea de fons de la frase és aquella que pressuposa que la radicalitat en els plantejaments polítics és cosa de joves, mentre que a mesura que la gent madura té una tendència (innata?) cap a posicions més conservadores.

Aquesta idea està incorporada al sentit col·lectiu, de manera que tendim a aplicar-la automàticament sempre que observem un episodi de revolta. Són els joves els primers sospitosos de protagonitzar revolucions i canvis profunds de les coordenades polítiques. Aquesta és l’idea comunament acceptada.

D’aquí que des dels seus inicis, el “procés” independentista es creu protagonitzat principalment per les generacions més noves. D’aquí també l’afirmació que s’ha fet que la independència arribarà sí o sí perquè va a cavall del relleu generacional. Però això últim no és del tot cert, ja que el moviment independentista no té una arrel generacional, sinó d’origen familiar i llengua. La divisòria del país no s’estableix entre vells i joves sinó en la cicatriu clàssica entre catalans amb orígens forans i catalans amb orígens nostrats, que té una derivada evident en la llengua materna d’uns i altres (per cert, molt més complexa del que ens faria pensar el maniqueisme tuitaire).

Un dels elements més sorprenents (bàsicament perquè contradiu la noció general) que ha produït el “procés” és l’evolució en el posicionament polític de les generacions més velles entre els catalans d’origen nostrat. Els resultats de les eleccions del 14 de febrer han fet créixer l’interès públic sobre el fenomen, però ja fa temps que les dades ens ho estaven assenyalant.

Fa temps que es ve observant un desplaçament gradual de l’espai ideològic dels electors catalans cap a posicions més extremes en l’eix esquerra-dreta i el sentiment de pertinença (aquest que diferencia entre els que se senten espanyols o catalans en diferents gradacions). Acompanyant el “procés” es percep un desplaçament del conjunt de l’electorat cap a l’esquerra i cap a posicions exclusives de catalanitat. Aquest desplaçament ha deixat desert el que era un dels espais de major concentració d’electors: el centre moderadament catalanista. Aquest havia estat l’espai d’assentament del vot a l’antiga CiU al llarg dels anys vuitanta, noranta i primes dos mil.

A partir de 2012 (no és casualitat) es produeix una migració constant, any rere any, d’electors des d’aquest espai cap a l’esquerra i el sentiment exclusiu català. Segons la sèrie de sondeigs anuals de l’ICPS, el 2010 gairebé el 20% dels electors catalans se situava al centre “tan català com espanyol” o “més català que espanyol”. Deu anys més tard, aquest espai només concentra el 10% dels electors. On ha anat el 10% restant? A l’esquerra de pertinença catalana.

La desertització del centre explicaria l’escàs èxit de les diferents propostes de reviscolar l’antic espai de CiU, ja sigui des de l’independentisme (el PDeCat de Mas i Chacón, que ha quedat fora del Parlament tot i haver aconseguit 76.000 vots) o des de posicions no explícitament independentistes (el PNC, presentat com un èmul del PNV, i que tan sols ha recollit 4.500 sufragis). Ni l’un ni l’altre han assolit els objectius, però no ha estat perquè no hagin aconseguit convèncer els electors als que s’adreçaven. El que els ha passat és, senzillament, que aquests electors ja no hi eren, s’havien evaporat, o millor, havien marxat.

Quan hom mira com s’ha desplaçat l’espai d’assentament de Junts respecte del de CiU, des de posicions de centrisme moderadament català fins a situar-se al costat de l’espai d’ERC a l’esquerra, i amb frontera amb l’espai d’assentament de la CUP, i es pregunta què deu haver passat, té dues possibles respostes. O bé Junts ha abandonat l’antic electorat de CiU i n’ha trobat un de nou, que se situa en posicions més extremes, o bé han estat capaços de “moure” el seu electorat des del centre (i centre dreta) fins a l’esquerra (i extrema esquerra).

Les dades són més que evidents: l’electorat de Junts no és molt diferent del vot històric de CiU. La base del vot la segueixen conformant els electors d’ascendència catalana (amb pares i mares nascuts al principat) nascuts abans de 1960. Així doncs, Junts no hauria atret un vot nou, situat més a l’esquerra, sinó que hauria aconseguit desplaçar cap a posicions més extremes el seu vot de tota la vida.

El grup d’electors que ha variat més la seva posició en els últims deu anys són els nascuts a Catalunya amb pares que també hi ha nascut i que van néixer abans de 1940. En els últims deu anys aquest grup ha passat de ser el que se situava més a la dreta de tots (3,6 de mitjana en una escala de 1 a 7) a ser dels que se situen més a l’esquerra. Un viatge espectacular, més si tenim en compte que es tracta d’un grup que ja tenia més de setanta anys el 2010.

Auto-ubicació dels electors, segons origen i generació

Aquest desplaçament és encara més sorprenent si tenim en compte que els seus pars generacionals nascuts a la resta d’Espanya, que tradicionalment se situaven en posicions més esquerranes (i que històricament ha conformat la base de vot del PSC), s’han mogut lleugeríssimament cap al centre, de manera que ara s’han vist superats per l’esquerra per part dels catalans amb orígens nostrats.

És més, la radicalització dels més grans contrasta vivament amb un desplaçament molt més moderat per part de la generació més jove (nascuts després de 1975) dels nascuts a Catalunya de pares que també hi ha nascut, que fa deu anys eren els que se situaven més a l’esquerra de tots els electors amb ascendents catalans i ara s’han vist atrapats pels seus avis radicalitzats.

El procés independentista ha trastocat molts dels equilibris del sistema polític català. Entre aquests el desplaçament dels catalans d’origen de més de setanta anys n’és un dels més sorprenents, precisament perquè trenca amb la idea que les persones es tornen conservadores amb l’edat i tendeixen a fixar una posició i no moure-se’n. Tot el contrari en el cas de la Catalunya contemporània: són els més vells els que han modificat de manera radical el seu posicionament ideològic, desplaçant-se des del centre fins a l’esquerra com una manera de mostrar la seva abraçada a les tesis independentistes i la seva pulsió antiestablishment. Pulsió que, d’altra banda, no sembla haver modificat les polítiques concretes a les que donen suport (Estat mínim, impostos baixos, defensa de l’escola concertada i la sanitat privada, cert rebrot xenòfob contra els catalans d’origen forà).

És un moviment purament lligat a la radicalització en termes independentistes, que en el cas català entronca amb posicions d’esquerra, com a resposta a l’assimilació entre la dreta i el nacionalisme espanyol. L’afebliment de l’antic centre pujolista i el creixement de les posicions més esquerranes es deu, doncs, al desplaçament dels antics votants convergents cap a posicions de radicalitat (més retòriques que fàctiques, tot s’ha de dir) a cavall del procés i de la pròpia radicalització dels plantejaments del seu partit de referència (abans CiU, ara Junts). L’autèntica force de frappe que manté la flama del procés no són tant els joves que incendien contenidors, com els vells que ho aproven.

foto: naciodigital.cat