25M. Dues eleccions en una

Estimació de vot eleccions europees a Espanya i Catalunya

Les eleccions al Parlament europeu que se celebraran d’aquí a un mes amaguen dues batalles en paral·lel, que tindran un efecte determinant en el cicle electoral que s’inicia amb aquests comicis, i que s’allargarà fins a la tardor de 2015... a no ser que el president Mas decideixi esgotar la legislatura. Això també dependrà del que passi el 25M.

Les enquestes prèvies a la cita europea dibuixen, al conjunt d’Espanya i a Catalunya, un escenari incert pel que fa a la força guanyadora. A Espanya, la diferència entre PP i PSOE en els darrers sondeigs es mou per sota del 3%, amb lleuger avantatge pels populars[1]. A Catalunya, el baròmetre d’El Periódico de març marcava un triple empat al capdamunt de les preferències entre CiU, ERC i el PSC.

I aquí és on hi ha la clau de les dues batalles simultànies: qui les guanyarà. Més enllà de quina serà la participació final (que s’estima baixa, en línia amb aquest tipus de comicis), més enllà de l’afebliment del vot a les opcions tradicionalment majoritàries (un nou rècord[2], també en línia de les últimes convocatòries), la clau que ha de decidir el futur polític immediat serà quina força serà la més votada, aquí i allà, encara que sigui per un grapat escàs de paperetes.

A Espanya, el resultat final del 25M condicionarà l’any i escaig que falta per a les eleccions generals. Si guanya el PP, Rajoy obtindrà la ratificació de la seva línia política i podrà encarar el final de la legislatura amb certa tranquil·litat, a cavall de les dades macroeconòmiques i esperant que Gürtel i Bárcenas es dissolguin en el trompeteig de la recuperació. A més, si la victòria popular és important, podrà donar peixet al seu sector dur i aprovar la llei de l’avortament, tot i que aigualida.

Si és del PSOE qui guanya podem esperar un tram final de la legislatura més mogut, amb una oposició crescuda, que apuntarà a les municipals i autonòmiques del maig per recuperar algunes places històriques (Comunitat Valenciana?). Una altra derivada important d’una possible victòria socialista és la interna. Rubalcaba podria intentar una última jugada i utilitzar les europees com a aval per presentar-se a les eleccions primàries previstes per a la tardor.

Pel que fa a Catalunya, les europees serviran per decidir qui liderarà l’últim (?) tram del “procés” i amb quin marge de maniobra. Si el vencedor és CiU, Mas podrà seguir amb la seva agenda, controlarà els tempos (malgrat l’ANC) i podrà especular amb un avançament electoral o amb esgotar la legislatura si la via de la consulta falla.

Si, per contra, és ERC la força més votada la pressió per portar el “procés” fins a les últimes conseqüències serà major, ja que els republicans podran esgrimir la legitimitat que els donaria ser el primer partit de Catalunya. Un resultat d’aquest estil faria entrar en col·lapse l’agenda del president i faria créixer els nervis dins de CiU (i les tensions entre els que consideren que hi ha marge per seguir fins el 2016 i els que creuen que cal convocar, els que creuen que cal seguir amb el “procés” i els que consideren que és un suïcidi polític). D’altra banda, si guanya les eleccions creixerà dins d’ERC la sensació que el canvi de model és una realitat i que els republicans definitivament ja han desplaçat CiU com a força principal del nacionalisme. Això els farà prendre un protagonisme major en la definició dels temps del “procés”, accelerant-lo, i convertint-los en els seus vetlladors.

Una tercera hipòtesi, no impossible, és que la primera força a Catalunya sigui el PSC. Fa cinc anys va superar de llarg CiU, però venia de guanyar les generals i ocupava la presidència de la Generalitat. Des d’aleshores el vot socialista ha patit un daltabaix en totes les eleccions, i és previsible que continuï la tendència en aquestes europees. Ara bé, no és impossible que pugui acabar per davant de CiU i ERC per un marge mínim. En aquest cas Navarro obtindria una mica de treva interna (a l’espera de les municipals) i és possible fins i tot que una part de CiU ho prefereixi a una victòria republicana.

De tota manera, el monopoli de l’agenda per part del “procés” no afavoreix gens les expectatives dels socialistes, per més que Rubalcaba sembla que ha entès (finalment) que necessita donar una mica de peixet al seu electorat català si vol tenir una mínima possibilitat de fer que Valenciano guanyi Cañete. La reforma constitucional aniria per aquest camí. D’una banda, serviria al PSOE per diferenciar-se del PP, tot i mantenir la unitat d’acció enfront del “desafio secesionista”. D’una altra faria aparèixer el PSOE com una força que té un pla per solucionar la crisi del règim (a diferencia del tancredisme de Rajoy). I finalment, podria seduir els partidaris de la tercera via, i així obtenir un resultat digne a Catalunya (que és l’única manera que tenen els socialistes de guanyar al conjunt d’Espanya).

El problema d’aquesta estratègia és que les europees són per definició eleccions de “hooligans”. Només hi participen els convençuts, o aquells que estan emprenyats i saben que l’expressió del seu cabreig surt gratis. I aquí és on pateixen tant socialistes com convergents. Perquè les europees poden servir per a què l’esquerra deixi clar el seu enuig envers un PSOE massa tou (d’aquí també el gir de Rubalcaba en l’última convenció), de la mateixa manera que poden servir per a què una part del nacionalisme doni un toc d’atenció a una CiU que podria estar pensant en no arribar fins el final (i per això Mas apreta, malgrat la contraprogramació de Duran des del seu diari de capçalera).

Ah! I les eleccions europees també serveixen per parlar d’Europa. O això diuen...

---

[1] 2,1 a La Razón del 2 d’abril, 2,9 a El Mundo del 21 d’abril i 0,4% a El Pais del 27 d’abril.

[2] A Catalunya s’estima un 40% del vot entre CiU i PSC, pràcticament la meitat del que van obtenir el 2009. Al conjunt d’Espanya, PP i PSOE podrien arribar al 60% del vot, vint punts menys que fa cinc anys.

El pla b

Al món hi ha dos tipus de partits polítics: els que pateixen quan són al govern i els que pateixen quan no hi són. Per aquests últims ser fora del govern és una tortura insofrible, un estar en terreny de ningú, sense saber molt bé què fer ni com fer-ho. És per això que busquen la manera de retornar a la seva posició més còmoda així que n'albiren la mínima oportunitat.

El PSC és un partit de govern pràcticament des dels seus inicis. És una organització que, a força d’anys, està més acostumada al telèfon que al megàfon. No és dolent, senzillament s’ha passat pràcticament tots els seus trenta-sis anys de vida ocupant govern, de manera que s’hi ha acomodat, és part de la seva tradició i del seu “caràcter” com a partit. La idea de ser un partit de govern ha impregnat el PSC fins en els detalls més mínims, en les actituds ponderades, en la aversió a les posicions extremes, en un cert conservadorisme, en la voluntat d’acord, de negociació i intercanvi, en el maneig dels ressorts propis del poder. És un partit acostumat a governar.

Per una organització d’aquest estil el moment actual és un autèntic drama. No tant pel moment present, sinó per la perspectiva que aquest podria allargar-se indefinidament. El retorn al govern de la Generalitat és una quimera per al PSC (i un maldecap del que fugen a tota velocitat) i el govern central apareix llunyà a menys que hi hagi una conjunció astral que ara es veu impossible. Què els queda? Els ajuntaments, la base tradicional del poder intern del socialisme català. Però els ajuntaments perillen a només un any de les municipals. Si es perden els governs locals, si el poder del PSC queda reduït a un grapat d’ajuntaments fidels, no hi haurà sortida.

CiU també és un partit forjat en el govern. La seva simbiosi amb l’administració de la Generalitat és evident, després de ser-ne la força dominant durant vint-i-set dels trenta-quatre anys d’autonomia. La pèrdua del govern és per a CiU un drama comparable a la pèrdua dels ajuntaments per al PSC. Objectius coincidents. Uns i altres estan decidits a fer el que calgui per mantenir les respectives parcel·les.

I què els cal fer? Aguantar. Aquesta és la consigna als passadissos de Palau i als de Nicaragua. Aguantar. Les dades diuen que, malgrat l’aparent recuperació que mostra CiU els darrers sondeigs, si ara es convoquessin eleccions al Parlament, hi hauria el “perill” que ERC sigui la força més votada. La conversió a l’independentisme de CiU sembla haver aturat el cop momentàniament, tot i que el transvasament de suport dels nacionalistes als republicans no ha revertit, i amb ell el perill real de sorpasso.

Per això cal aguantar. El primer, guanyar les europees ni que sigui per un vot, apel·lant a les essències pàtries. Tot i que tots saben que a les europees els vots de càstig surten gratis i pot molt ben ser que els votants de la frontera entre republicans i nacionalistes vulguin fer-les servir per donar un toc d’atenció als de Mas. D’acord, és una possibilitat, o sigui que cal mirar més enllà i tenir totes les opcions a mà. De cara enfora continuar dient que el 9 de novembre hi haurà consulta peti qui peti. És l’únic que aguanta la frontera, l’únic que impedeix que ERC entri fins la cuina i es faci amb una porció encara més grossa de l’antic espai convergent, certificant el sorpasso.

Tanmateix, cal un pla b pel 10 si el dia abans no hi ha consulta. És evident que ERC deixarà caure el govern, però convocar eleccions en aquestes circumstàncies seria la mort definitiva de les aspiracions de CiU de mantenir la majoria. Aguantar, doncs. Guanyar temps. No cedir fins al final de la legislatura, a l’espera que les generals portin un nou escenari a Madrid, on CiU hi pugui jugar un paper i on al PP li sigui impossible continuar amb el tancredismo. Qui sap si un acord de regeneració del sistema que inclogui el PSOE i la part més lampedusiana dels populars (i Felip VI?).

En qualsevol cas, portar les eleccions al Parlament a un marc més favorable, on el govern de Mas es pugui apuntar el tanto de la sortida de la crisi, i sobretot amb alguna perspectiva d’avenç significatiu en el terreny nacional. És a dir, tardor del 2016. Res d’avançaments electorals, que ja sabem quin pa s’hi dóna.

Però per fer-ho cal un soci que apuntali el govern al Parlament després de la sortida d’ERC. I aquí és on apareix el PSC, delerós per tornar a comptar, per tornar a tenir paper... per encarar amb certes garanties la revàlida municipal de 2015, recobrar centralitat (i la Diputació de Barcelona?), i last but not least donar una mica de temps a Navarro per recuperar part de la pau interna, desincentivar conspiracions i recobrar una mica del prestigi perdut davant Ferraz.

Objectius coincidents. El pla b ja és en marxa: primer l’acord sobre la privatització de la publicitat a tv3, ara BCN World, després potser la llei electoral. Acords entre “germans” que han de facilitar el trànsit cap a un escenari més favorable, menys tens, on s’imposi l’agenda dels moderats que necessiten imperiosament (uns i altres) guanyar temps per recompondre les peces i assegurar allò que els és més preuat i que ara podrien perdre, allò que els dóna sentit com a organitzacions: el govern.

Foto: reusdirecte.cat