1. La nova normalitat
Les dades de la primera volta
apunten a un nou equilibri de forces, marcat per l’enfonsada del suport als
partits tradicionalment dominants (en conjunt han perdut més d’onze milions de
vots) i el seu transvasament a noves forces (Macron) o a forces situades als
extrems i que mai no havien ocupat posicions de govern (Le Pen i Mélenchon).
El correctiu més dur se l’han
endut els socialistes, esquinçats entre l’esquerra i els moderats. Els
conservadors neogaullistes, tanmateix, han aguantat millor. És un escenari molt
similar a l’observat a Espanya. Entre 2008 i 2016 el PSOE ha perdut més de la
meitat del vot, mentre que el PP n’ha perdut una quarta part. A França, els
gaullistes han cedit el 23% del vot de 2007 (quan va ser escollit president
Sarkozy), mentre que als socialistes, que han perdut més del 80%, els ha
perjudicat el sistema electoral majoritari.
Més enllà dels percentatges
concrets, sembla evident que es tracta de la mateixa tendència. Els dos grans
partits de les darreres dècades han perdut força, però els socialistes han
estat els més perjudicats, perquè les polítiques que s’han dut a terme per
sortir de la crisi han suposat una fractura moral de l’ideari que
tradicionalment han defensat els partits socialistes. Mentre que per als
conservadors l’austeritat, la devaluació salarial i les retallades en
polítiques socials no suposen una contradicció amb els seus pressupostos tradicionals,
per als socialistes signifiquen (i aquí hi ha els resultats) un harakiri
ideològic en tota regla.
2. Els votants els prefereixen nous
Els resultats d’aquest diumenge
han donat la raó al que apuntaven les enquestes, i mostren uns transvasaments
bastants evidents.
Si es pren el vot de la dreta i l’extrema
dreta i se’l compara amb la primera volta de 2012, s’observa que és la mateixa
magnitud, prop de disset milions de vots. La diferència rau en la distribució
entre les candidatures. Si el 2012 la majoria d’aquest bloc va optar clarament per
Sarkozy (casi sis de cada deu), ara s’han repartit més: el 45% per a Le Pen, el
42% per a Fillon i el 10% per a Dupont-Aignan (1,7 milions de vots, poca
broma).
El mateix ha passat a l’esquerra,
tot i que amb alguna diferència. El 2012, prop de setze milions de votants van optar
per les candidatures de l’esquerra, des de Lluita Obrera al PS. De tots ells,
dues tercera parts van es van decantar per Hollande. Ara el bloc del vot a les
forces d’esquerra ha quedar reduït a uns deu milions, ja que una part
significativa del vot a Hollande ha optat pel centrista Macron. Aquest segment
(uns sis milions de vots) és el que manca al bloc de l’esquerra. Aquests,
juntament amb els tres milions que el 2012 van votar al centrista Bayrou, expliquen
el resultat de Macron.
Més enllà d’això, en el conjunt
(delmat) del vot a les candidatures d’esquerra s’ha produït també un canvi
profund dels equilibris. Si el 2012, dèiem, que dues terceres parts van optar
per Hollande, ara els deu milions de l’esquerra han optat clarament per la proposta
encapçalada per Mélenchon: set de cada deu han optat per ell. Fins i tot si el
socialista Hamon hagués aconseguit retenir tots els sis milions que se li han
escapat cap a Macron, el PS només hauria pogut retenir la meitat de tot el bloc
de votants de l’esquerra.
Així doncs, tant a esquerra com a
dreta, el càstig dels votants ha seguit una mateixa lògica: han abandonat els
partits “vells” per experimentar amb opcions noves.
3. Retorn al 2002?
La classificació de Marine Le Pen
per a la segona volta (i l’eliminació del candidat socialista) porta aires de
la convocatòria de 2002, quan Jospin va ser desplaçat per Le Pen pare. Ara bé,
no es pot parlar d’un retorn a la dinàmica de fa quinze anys.
En primer lloc, perquè llavors la
confrontació política no s’establia en l’eix establishment/antiestablishment,
de manera que Le Pen podia aparèixer com un accident momentani, que es va poder
solucionar amb l’alçament del front republicà, que donà a Chirac més del 80%
dels vots a la segona volta.
Ara la història és diferent, d’aquí
que sigui una mica més complicat bastir el front republicà. No només per
Mélenchon i els seus dubtes a donar suport a Macron (dubtes que s’expliquen
perquè prop de la meitat dels seus votants no està disposat a votar per un
candidat que representa “la casta”). El 2002, Le Pen pare va obtenir menys de
cinc milions de vots. Ara, la filla n’ha obtingut dos milions i mig més. Segons
les enquestes, hauria estat la més votada a la primera volta entre els que
tenen de vint-i-cinc a cinquanta anys, entre els empleats i obrers, entre els
aturats i els que tenen menys estudis.
Si fa quinze anys la derrota de
Le Pen pare a la segona volta va ser total, ara no sembla que pugui se tan
fàcil. Les estimacions per Macron ronden el 60% i Marine Le Pen s’enfila al 40%
amb certa facilitat. I entre els dos les enquestes mostren un gruix de vot no
decidit important, proper als cinc milions de sufragis, la majoria votants de
Fillon i de Mélenchon.
4. Macron i el fantasma de Hillary
Les possibilitats que Le Pen
superi Macron a la segona volta són molt remotes, certament. Però existeixen.
La clau estarà en la capacitat del candidat centrista per sumar suports des de
l’esquerra i la dreta. Suports que no pot donar per obtinguts malgrat els
pronunciaments d’anit de Fillon i Hamon. Els electorats ja no segueixen
cegament les consignes dels seus líders, de manera que Macron se’ls haurà de
guanyar en aquestes dues setmanes de campanya.
La clau estarà en la
mobilització, i aquí li pot jugar en contra la certesa de la seva victòria. Hi
ha molt votant socialista (i possiblement gaullista) a qui no agraden les propostes
de Macron i que només estaria disposat a optar per ell si hi ha un perill real
de victòria de Le Pen. Si aquest perill no es materialitza a les enquestes, si
Macron va com una bala cap a una victòria segura i es confia, podria ser que una
part d’aquest vot (impossible saber-ne la magnitud) prefereixi quedar-se a casa.
En aquest cas, les possibilitats de sorpresa augmenten.
Faria bé Macron
de no oblidar els errors de la campanya de Hillary Clinton.
5. Un president sense partit
En qualsevol cas, el 6 de maig no
acaben els maldecaps per a Macron, ja que l’11 i el 18 de juny s’han de
celebrar les eleccions legislatives, i Macron corre el risc de convertir-se en
un president sense grup parlamentari, el que li podria complicar bastant la
vida tenint en compte l’arquitectura institucional de la Cinquena república.
Així, és molt probable que la
campanya per a la segona volta li serveixi al president in pectore per anar recollint suports de líders territorials amb la
vista a confegir un partit que li pugui assegurar una certa estabilitat durant
el seu quinquenat.
De tota manera, el més probable
és que el futur president Macron es trobi amb dos problemes, un de nou i un de
vell. El primer, el nou, és el fet que la nova Assemblea Nacional presenti una
pluralitat de forces superior a l’habitual. Tot i que el sistema majoritari a
doble volta restringeix l’accés a la representació, hi ha una clara tendència a
la dispersió en el vot. S’ha comprovat a Espanya, on les restriccions del
sistema electoral no han impedit que tant Podemos com C’s (encara que menys)
tinguin una presència significativa al Congrés, tot competint amb PP i PSOE
fins i tot en aquelles províncies que semblaven reservades als dos grans. Si la
dinàmica segueix a França, és més que probable que tinguem una Assemblea Nacional
més atomitzada del costum.
El segon problema, el vell, és la
tradicional indisciplina dels parlamentaris francesos (en part, culpa del
sistema electoral, que els fa més dependents dels electors de la seva
circumscripció que dels líders del grup). Això podria ser bo, en el sentit que
Macron podria comptar per apuntalar el seu govern amb dissidents del PS i dels
gaullistes. Però també suposaria un problema per a un president que comptaria
amb un partit-Frankenstein, composat de peces de procedència diversa i unit
únicament pel poder.
No seria d’estranyar que a mesura
que discorre el quinquenat s’aixequin veus per a un reforçament dels poders
presidencials front a un parlament “ingovernable”. No trigarem a llegir
editorials sobre els perills de tornar a la Quarta República i als seus governs
febles. Al temps.
6. Enquestes: les velles dames gaudeixen de molt
bona salut
No se n’ha sentit res. Després de
les eleccions presidencials als Estats Units es va aixecar un cor d’indignació.
Les enquestes fallen, les enquestes menteixen. Ràpids els enterramorts van
córrer a llençar paletades de terra sobre els instituts demoscòpics. Les
enquestes eren un mètode superat, d’un altre temps. El nou món, el de les
xarxes socials i la informació instantània, no es podia capturar per unes tècniques
tan ineficients i imperfectes.
De res va servir posar damunt la
taula l’evidència que les enquestes no havien fallat als Estats Units. El cor
va dictar sentència: les enquestes estaven superades. Els espavilats van començar
a vendre el seu fum: el que es porta ara són els algoritmes basats en el big data, abocar els bits a la coctelera
i agitar-la convenientment, com si es tractés d’una feina de xaman, la fórmula de
la coca-cola.
Doncs vet aquí que les velles,
passades de moda, gens glamuroses enquestes l’han tornat a encertar. I malgrat
aquest èxit, no ens estarem de dir que les enquestes no serveixen com a
oracles, o no principalment. Malgrat que les rebreguin i les facin servir per
al que no serveixen, malgrat que les vulguin reduir a una única xifra i a un
titular, les enquestes segueixen sent una arma meravellosament útil per saber
què passa, per entendre com són les coses i per intuir tendències de futur.
7. Els nous votants
D’aquestes tendències de futur
que capten les enquestes, n’hi ha una que sobresurt arreu, i que explicaria
algunes de les novetats que veiem, a França i a Espanya: hi ha un vot nou que creix
i es consolida, que té un perfil diferenciat del precedent.
És un vot espasmòdic, que no s’està
quiet, que salta d’una opció a una altra amb enorme facilitat, en part perquè
és un vot que no està subjecte a condicionants previs (classe social, origen). És
un vot que ha aprés a votar com a aprés a consumir: ràpid i sense fidelitat. Un
vot que ha crescut en una època sense grans ideologies explicatives, que ha
entès (perquè així li ho han dit) que la democràcia no és un concepte moral sinó
una relació de guanys i pèrdues (com tot en la seva vida). Tant dónes, tant has
de rebre, i quan no reps, no dónes. És un vot cínic i individualista, poc amic
dels partits tal i com els coneixem, que no pertany si no vol, que no accepta
les jerarquies imposades ni les limitacions. Un vot que té en alta consideració
la seva opinió, que s’informa a través d’un repertori propi de mitjans i que
desconfia de les grans cadenes.
Aquest vot està cridat a créixer en
les properes dècades, i a reemplaçar el vot dels que van viure els anys gloriosos
de l’Estat del benestar. Aquest és el vot del malestar i del consumisme que no
ha vist la cara de la democràcia sinó la seva creu. A França, l’ha explicat magníficament
el sociòleg Vincent Tiberj.