Tres anys després de començat “l’hivern del nostre descontent”, tot sembla indicar que finalment iniciem un canvi de fase, deixant enrere el dol i encarant finalment les seqüeles que ha deixat el procés. D’aquestes, la més important per al futur del nostre país és la gestió de la frustració, o més aviat del desencís, que havia estat negligida, per no dir conscientment evitada, durant el llarg interregne del govern Torra.
Enfrontat a la disjuntiva entre seguir estirant del fil o assumir la
culminació del procés i les seves conseqüències, l’independentisme va preferir
el primer. Possiblement perquè la proximitat de la tardor de 2017 no deixava
més marge (com tampoc no ho feia l’ofensiva judicial desencadenada a partir de
2018), possiblement perquè no tenien més horitzó que la reiteració dels
discursos processistes, possiblement perquè ningú no volia assumir el
cost d’encarar l'esgotament del projecte.
L’aparent stand by que inauguraren les eleccions d'aquell desembre i la
investidura d’un president substitut que manifestament no tenia cap intenció de
proposar un nou escenari als catalans (més enllà del record permanent dels fets
d’octubre i les seves conseqüències), amagava un creixent afebliment de la capacitat
de l’independentisme per mobilitzar la seva base. Només en moments puntuals (la
reacció a la sentència) semblava que l’independentisme tornava a mostrar la
força que havia exhibit al llarg del procés. Però sempre eren mobilitzacions
referides al passat, mai al futur.
La manca de propostes a curt o mig termini per part dels partits ha anat
corcant el bloc independentista al llarg d’aquests últims tres anys. Sense horitzó
ni full de ruta, l’independentisme ha anat perdent tremp. La sèrie de sondeigs
de l’ICPS fa molt evident aquesta evolució: els partidaris de la independència
han deixat de creure en la possibilitat d’un horitzó independentista possible a
curt o mig termini. El 2017, el 40% dels que els agradaria que el procés acabés
amb la independència de Catalunya estaven convençuts que acabaria així; el 2020
aquests només eren el 24%.
La possibilitat certa de la independència s’allunyava a ulls dels mateixos independentistes, deixant un buit que ningú no entomava, un desencís profund, un descontent fons i en alguns casos una evident frustració, que cadascú es gestionava de la manera que podia, davant la inhibició de les forces independentistes.
L’exemple més pregó d’aquest desencís el vam tenir a les eleccions al
Parlament del febrer, amb la pèrdua de set-cents mil sufragis per als partits
independentistes, que feu estèril la consecució del 52% sobre el vot vàlid, una
fita que en altres circumstàncies hagués suposat un canvi total d’escenari
polític, però que no ha tingut cap mena de conseqüència (més enllà dels
cartells que s’exhibeixen en les cada cop menys concorregudes concentracions de
l’ANC).
Segons l’enquesta postelectoral del CIS, la majoria dels votants d’ERC i de
JxCat el 2017 que al febrer es van abstenir, ho van fer perquè “votar no
serveix per a res” o per “mostrar el meu descontent”. La desorientació havia
portat al desencís i aquest estava a un pas de convertir-se en frustració, amb
el perill de tornar-se un boomerang contra les mateixes forces
independentistes, i principalment contra ERC, ja que Junts durant aquests anys
ha anat cultivant la frustració dels seus millor que els republicans.
No assumir la gestió del desencís independentista ha comportat un cost enorme
per al país al llarg d’aquests tres últims anys d’impàs, en els que una part
important ha viscut mirant el retrovisor i llepant-se les ferides, covant íntimament
el ressentiment, les cendres de la tardor de 2017, atiades en un exorcisme
permanent per mantenir viva l’ombra d’aquells dies per part de dirigents, tertulians
i programadors (i per jutges, dirigents i propagandistes de l’altre extrem).
Tres anys de gripatge i un de pandèmia s’han escolat fins que no ha aparegut
el desllorigador. Un cop aconseguida la presidència, ERC ha entomat la gestió
del descontent de part de les seves files, en part perquè és l’única
possibilitat per afermar (i fer més sòlida) la seva majoria dins l’independentisme,
i en part com a única via per tornar a posar el país en marxa.
És una operació necessària i no exempta de riscos. Intentar donar sortida
al desencís, canalitzar-lo, vol dir enfrontar-se als que prefereixen rabejar-se
en la frustració, cultivar el victimisme com a manera de tenir lligada ben curt
la pròpia parròquia, tot recordant-li constantment els greuges i assenyalant traïdors
a la recta via del calvari nacional.
Tanmateix, els disposats a la immolació civil són minoria, i ERC sembla haver-ho entès. El futur de l’independentisme (i del país sencer) passa per gestionar el desencís d’una part important de la seva base, d’aquells que no han renunciat als seus ideals, que van participar activament a les accions de la tardor del 2017, que s’hi senten (i s’hi sentiran) sentimentalment lligats, que en preservaran la memòria, però que no estan disposats a quedar-se perpètuament estancats en el passat.
Els indults actuen com a alliberadors d’aquest grup, li fan més senzill el girar full. Són la pista d’aterratge que necessitaven. Ara cal que algú els reculli i els proposi un nou projecte de país, una utopia assumible, propera i confortable on, si pot ser, hi capiguem tots.
