La situació política a Catalunya
sembla haver entrat en una nova fase després de les eleccions generals de
desembre i l’acord entre Junts pel Sí i la CUP per investir Carles Puigdemont.
El bloqueig provocat pels resultats de les eleccions del 27s, que deixaven un
país gripat a l’espera de les generals, amb una majoria
independentista curta (el ja famós 47,8%) i una alternativa impossible, s’ha
resolt de la manera més inesperada possible. Les eleccions generals del 20d van
donar llum a una majoria d’esquerres que feia renéixer la possibilitat de
reconstruir l’espai del mig que la polarització entre independentistes i anti-independentistes
havia semblat destruir irremissiblement. Posteriorment, el feixuc camí fins a
l’acord entre Junts pel Sí i la CUP posava de manifest la dependència dels
primers envers els segons i la dificultat del conjunt del bloc independentista
per tirar endavant el full de ruta pactat entre CDC i ERC per assolir la
independència en el termini de divuit mesos.
De l’impàs s’ha passat a la necessitat
de dotar de contingut una legislatura que, seguint el mandat de la majoria, ha
de dur Catalunya a les portes de la independència. I aquí és on comencen a
dibuixar-se dos sectors dins del bloc independentista. Dos sectors que
comparteixen l’objectiu final, però que difereixen en el mètode per assolir-lo.
En el fons sura el fatídic 47,8% del 27 de setembre i la necessitat d’ampliar
la base de suport de l’opció independentista si es pretén arribar a mitjans
2017 amb possibilitats reals d’assolir l’objectiu.
D’una banda sembla configurar-se
un sector pragmàtic, que entén que l’ampliació de la base de suport social a
l’independentisme passa indefectiblement per la captura d’una part important
del vot d’En Comú Podem de les generals, i que per tant és necessari un cert
replantejament de la velocitat del procés. Aquest segment és el que veu amb
bons ulls l’aposta de l’esquerra per un referèndum, al voltant del qual podria
aglutinar-se una majoria social incontestable. Evidentment, aquest sector
pragmàtic trobaria en l’acostament a En Comú Podem altres avantatges
col·laterals. D’una banda, rebaixant el to i la pressa desactivarien el vot de
la por, que en bona mesura fou el responsable que l’independentisme no assolís
el 50% el 27s. La mobilització a favor de C’s de segments que tradicionalment
no se sentien cridats a participar a les eleccions autonòmiques, que va portar
la participació en aquests comicis a un rècord històric, fou l’element
determinant del resultat final. Si s’aconseguís, pensen els pragmàtics,
rebaixar la polarització, part d’aquest vot quedaria desactivat i el bloc
independentista podria acostar-se més fàcilment a la majoria absoluta en vots.
Ara bé, els pragmàtics també
poden estar considerant altres elements. D’aquests no és menor la possibilitat
de donar a Junts pel Sí un major marge en el parlament, incorporant Catalunya
Sí que es Pot en el ventall de possibles aliats puntuals (ho va dir sense
embuts Germà Gordó). Això alleugeraria la dependència de la majoria
governamental respecte de la CUP, que en aquests inicis de legislatura s’ha
mostrat capaç d’ofegar JxSí en diverses votacions. Així doncs, la idea dels
pragmàtics permetria guanyar amplitud als independentistes alhora que
garantiria més oxigen al govern Puigdemont.
Tanmateix, al mateix temps que es
configurava aquest sector pragmàtic se’n dibuixava un d’intransigent. Són els
guardians del procés, que temen honestament que aquest perdi el seu sentit si
se’n “rebaixen” els plantejaments, com ara el termini de divuit mesos per a la
proclamació de la independència. El manifest koiné ha posat en evidència l'existència d'aquest sector, que pugna per controlar
el procés i garantir-ne la continuïtat en els termes que marca el full de ruta.
La por dels “durs” és que la necessitat d’estabilitat parlamentària de
Puigdemont i les pressions del sector més moderat de CDC acabin reduint la
marxa del procés, o l’acabin fent tornar a la pantalla del referèndum, que es
considerava superada.
A aquest grup el mou la idea
(jo crec que errònia) que és possible ampliar la base de suport a la independència
sense modificar els terminis del full de ruta. És més, consideren que qualsevol
modificació podria entendre’s com una claudicació de l’independentisme, que quedaria
afeblit. Evidentment, també hi ha altres interessos en aquest sector. La CUP se
situa en aquest àmbit perquè és coherent amb el seu ideari, però també perquè
entén que la possibilitat que Puigdemont trobi recolzament en CSQEP rebaixa el
seu paper com a garant de la majoria, i també perquè la CUP se la va jugar (fins
i tot internament) a l’hora de donar suport a la investidura del president i
vol “cobrar” l’aposta. També Artur Mas s’alinea amb els durs (“ni un pas
enrere”), perquè s’hi juga el seu paper com a pare del procés, i potser també
(és humà) perquè no li faria cap gràcia que Puigdemont aconseguís afermar-se a
la butaca presidencial més enllà dels divuit mesos pactats, cosa que podria
passar si es replantegen els terminis del procés.
Estem en una nova fase i és
necessari moure fitxa. L’independentisme, que segueix sent l’actor central de
la política catalana, ha tocat els seus límits i ha vist renéixer una
amplíssima majoria a favor del referèndum, una pantalla que semblava superada.
Davant seu, dues opcions: intentar capturar part d’aquesta nova majoria a risc
d’alentir els terminis, o mantenir el full de ruta a risc de no assolir el 50%.
Donar aire al govern Puigdemont o mantenir-lo lligat de peus i mans a la CUP.
Canell o puny. Pragmàtics o durs. I en un racó, calculant, Oriol
Junqueras.
foto: elperiodico.com
foto: elperiodico.com
