La "pajarita" espanyola

Per què Podemos accepta perdre una desena dels seus escons a mans d'IU? Per què Albert Rivera amenaça (?) amb el retorn del comunisme a compte de l'acord entre Podemos i IU? Per què Pedro Sánchez fuig com gat escaldat de la proposta de Pablo Iglesias per fer llistes conjuntes al Senat?

Les eleccions del 26J es decidiran en sis espais de competència, corresponents a les interseccions dels cinc partits principals, on es concentren els electors susceptibles de modificar la seva tria respecte de les eleccions del 20D. Són prop de dos milions, segons el CIS d’abril, i formen un esquema de competència en forma de llacet, amb IU i Podemos a l’esquerra, PP i C’s a la dreta, i el PSOE ocupant el lloc del nus. Si els dos pols estiren, si hi ha polarització, el nus pot ofegar el PSOE. Si, en canvi, la polarització afluixa, el PSOE pot respirar. Tota una metàfora.

Els moviments dels partits, des d'ara i fins al 26J estaran guiats per aquest esquema, seguint la lògica de la comunicació política, que consisteix en identificar un electorat susceptible de ser capturat i enviar-li els senyals adequats per fer-lo venir a la seva posició alhora que se l’allunya de la posició del rival. És un joc senzill.

Així, s'entén perfectament que Podemos cedeixi una part substantiva de la seva representació a IU. Els de Pablo Iglesias lluiten en dos espais de competència, un amb el PSOE i l’altre amb IU. Ambdós tenen una dimensió similar (al voltant de quatre-cents mil votants, segons el CIS) i en ambdós els de Pablo Iglesias reculen. A l’espai de competència amb el PSOE Podemos perdria una part del vot que li va prendre als socialistes el 20D, i el mateix pot dir-se respecte de la competència amb IU.

Davant la dificultat de competir en dos espais de dimensions importants, els d’Iglesias han decidit “pacificar-ne” un, precisament aquell que li comportava més pèrdues (uns quatre-cents mil vots), per concentrar l’artilleria en l’altre. És així com s'entén el pacte amb IU, que li garanteix la pau a canvi de la cessió d’uns quants escons, i li garanteix un resultat "honorable" la nit del 26J (Podemos corria el risc d'aparéixer com el gran perdedor de la repetició electoral). El pacte amb IU, a més, permet als d'Iglesias concentrar els esforços en la recuperació del vot perdut cap al PSOE. D’aquí les apel·lacions d’Iglesias als “aliats” socialistes, les disculpes per la menció a la “cal viva” o l'oferta de llistes conjuntes per al Senat. La campanya de Podemos tindrà com a objectiu principal la seducció d'aquesta frontera, mitjançant una estratègia "teletubbie" (una abraçada!).

Pel PSOE, en canvi, és crucial mantenir l'enuig d'aquest sector amb Iglesias, i recordarà a aquests votants el no del líder de Podemos a la investidura de Sánchez, alhora que ratificarà (com ja ha fet) que mai pactarà amb el PP, amb o sense Rajoy, conscient que va ser l’ombra de la “gran coalició” el que va fer fugir els votants d’aquest espai cap a Podemos el 20D. Des d'aleshores, Sánchez ha procurat en tot moment deixar ben clar que no donarà suport a un govern amb el PP. És la seva carta per recuperar aquest espai i l’ha jugada al llarg de les negociacions per formar govern.

El problema per al PSOE és que disputa dues batalles alhora, a la seva esquerra i a la seva dreta, i l’argument que li serveix a una banda pot ser-li perjudicial per a l’altra, de manera que ha de mantenir un equilibri difícil. Els socialistes han d’assegurar la seva frontera esquerra al mateix temps que intenten cauteritzar la dreta, és a dir l’espai que es disputen amb C’s.

Aquest espai és la meitat del que es disputen amb Podemos, però el PSOE no està en condicions de deixar escapar ni un vot. La competència de C’s en l’electorat moderat socialista s’ha agreujat arrel de l’acord entre Sánchez i Rivera per facilitar la investidura del primer. El pacte va fer saltar pels aires la defensa que havia muntat el PSOE durant la campanya electoral del 20D, i que consistia a pintar C’s com la marca blanca del PP. Amb el pacte Sánchez-Rivera els socialistes han tret la llufa al partit taronja, obrint-li la porta del seu votant moderat.

A la llum d’això es pot entendre l’apel·lació de Rivera a la naturalesa “comunista” d’IU. No és que C's es jugui vots amb IU o Podem. L'objectiu de l'atac és el vot que es disputa amb el PSOE, de manera que Rivera llença un missatge a l’espai que comparteix amb el PSOE, avisant d’un possible pacte de les esquerres entre els socialistes i els “radicals”. La idea és situar el PSOE en la mateixa freqüència d’onda que Podemos-IU, allunyar-lo d’un vot que és per definició moderat, i alhora convertir tot el combo de l’esquerra en una opció “vella” (comunista com a sinònim d’antic), situant C’s com l’única opció realment “nova”.

Aquesta apel·lació a la novetat, a deixar enrere els usos d’un sistema caducat, és la que C’s també utilitzarà per fer-se amb la majoria de l’espai que es disputa amb el PP. És un segment de més de mig milió de votants, el 70% dels quals mostra preferència per Rivera. Aquí C’s concentrarà els missatges contra la corrupció, ajudat pels últims escàndols associats al PP (Barberá, Soria) i la permanència de Rajoy al capdavant de l’oferta popular. L’objectiu es guanyar la confiança d’aquells que ja volien votar C’s al novembre però que finalment van optar pel PP com a vot “útil”. El missatge és clar: el PP és un partit corrupte i vell, mentre que C’s és net i nou. A més, C's no pactarà mai amb "comunistes".

Aquesta última idea està pensada per contrarrestar el possible contraatac del PP contra C's. Els populars recordaran el pacte Sánchez-Rivera, intentant reforçar els dubtes d’aquells electors que es disputen amb C’s, tal i com ja van fer a la campanya del 20D. Les apel·lacions a una possible entente malèfica de tots contra el PP sovintejaran en els discursos dels dirigents populars. La idea central serà “no us fieu de Rivera”, ja que el PP no competeix amb cap altre partit (una mica amb el PSOE, però res de significatiu).

La posició del PP és, paradoxalment, la més còmoda de tots, ja que compta (segons el CIS) amb una bossa de cinc milions i mig de votants fidels, el que li garanteix la primera plaça fins i tot en el supòsit que C’s li prengui una quantitat considerable de l’espai que es disputen. Així doncs, Rajoy podrà reproduir en campanya l’estratègia de fer-se el mort, que tant bon resultat li ha donat fins ara. La dels populars serà una campanya de "president inevitable" i "rally around the flag" (d'aquí el vídeo des de la Moncloa).

Queda un mes i mig per veure com els partits pugnen pels favors dels electors situats als sis espais (cinc després del pacte Podemos-IU) que decidiran aquestes eleccions. Es hora de posar-se la “pajarita”.