D’ençà del referèndum del Brexit i posteriorment de les eleccions
presidencials als Estats Units s’ha posat de moda un nou concepte: la
postveritat. Ha estat tant gran l’èxit d’aquest neologisme que el diccionari
Oxford l’ha escollit com la paraula de l’any.
La postveritat identificaria
aquells arguments utilitzats en la pugna política que no es basen en fets
contrastables sinó en emocions, que la majoria de vegades se sustenten directament
en mentides i manipulacions. I en base a aquesta definició s’assenyalen com a
exemples les campanyes del Brexit, la
del no a l’acord de pau a Colòmbia o la de Trump (i aviat es dirà el mateix de
la campanya pel no al referèndum sobre la reforma constitucional a Itàlia, espereu
uns dies i ho veureu escrit arreu).
Hi ha, doncs, un sentit polític
en l’aparició d’aquest debat i en la manera com s’està conduint. S’utilitza el
concepte de postveritat per negar legitimitat als moviments antiestablishment
que han aparegut com bolets a tot el globus en els últims anys. Així, els del Brexit haurien guanyat, sí, però fent
trampes. Com Trump. Dient mentides, falsejant les dades, creant una imatge
falsa, una realitat “virtual” front a la realitat “real” defensada pels seus
oponents.
La idea de fons és doble. D’una
banda, desqualificar les victòries d’aquests guanyadors inesperats. I de l’altra,
justificar les derrotes dels seus oponents. Així, Clinton no hauria perdut per
haver fet una campanya desastrosa i per haver estat incapaç de generar
confiança entre els demòcrates i els moderats, sinó que hauria perdut per les
mentides de Trump. Ah, perfecte. Exculpats tots, doncs.
La utilització del concepte
postveritat és clarament interessada quan s’observa que els arguments que es
fan servir per penjar aquesta llufa a uns, no s’utilitzen per a altres. Dels
del Brexit es diu que basaven la seva
campanya en “creences” (i ho van fer), però el mateix més o menys podria dir-se
de la política econòmica de l’Eurogrup dels últims anys, que es basa en
creences més que en dades. És més, que desestima les dades (sobretot les que
demostren que l’austeritat no funciona) per seguir una “creença inqüestionable”.
Però a ells no se’ls aplica el concepte de la postveritat... curiosament. Com
tampoc s’aplica el concepte d’emoció per explicar l’èxit de la campanya d’Obama
de 2008, però sí l’èxit de la de Trump de 2016.
Més enllà de l’ús intencionat que
es fa del concepte, el que pot ser més interessant és intentar entendre per què
ha funcionat la postveritat, és a dir per què hi ha un munt de persones
(majories en molts casos) que reaccionen positivament a discursos que tenen poc
a veure amb la realitat, o que directament la contradiuen. Un argument que s’ha
esgrimit sense rubor és que aquestes persones serien enzes, babaus fàcils d’engalipar,
pobra gent sense estudis que viuen a les àrees rurals. A part de fals i
profundament insultant, aquest argument és altament perillós des d’un punt de
vista democràtic, com apunta Jordi Muñoz.
Hi ha raons més profundes per a
la postveritat, i no totes són precisament amables per a l’establishment.
La postveritat no és explicable
sense fer referència a l’afebliment del concepte d’autoritat. En dos sentits.
En primer lloc, per la igualació de les opinions dels experts i de la resta de
mortals que s’ha produït en els últims anys, i que ha provocat que a totes les
opinions se’ls acabi atorgant el mateix valor i tenint la mateixa legitimitat. Així,
qualsevol persona amb accés a un micròfon (no diguem ja amb un compte de
twitter) no només pot dir el que li sembli (faltaria més!) sinó que la seva
opinió valdrà tant com la de qualsevol. Així, el que diu el pare d’una escola pesa
tant com el que diu la mestra, el tertulià que el físic nuclear, l’aficionat
que l’entrenador.
En segon lloc, en el camp
polític, s’ha produït una incapacitat de l’autoritat per donar respostes als
problemes, o senzillament per enfrontar-los. No es pot entendre la ràbia
antiestablishment sense fer referència a la incapacitat d’aquest establishment
per donar resposta a la crisi econòmica i als seus efectes. Això ha minat de
forma evident l’autoritat de governants i polítics en general, però també la d’acadèmics
i “experts”, el discurs dels quals ha anat separant-se progressivament de les
vivències quotidianes d’una part important de la població a mesura que els
primers celebraven el final de la crisi mentre els altres la continuaven
patint.
Els mitjans són un altre focus de
postveritat. Primer, fa temps que barregen sense problemes informació i opinió,
fent saltar una frontera que hores d’ara només existeix a les classes de les
facultats de periodisme. Des que Carrascal a Antena 3 es va inventar el primer
noticiari “d’autor” allà per 1989, l’opinió no ha fet més que expandir el seu
domini en detriment de la informació, en una barreja que legitima qualsevol
argument.
La informació també ha sucumbit a
la competència. Cal anar ràpid i ser el més cridaner possible, per guanyar els
teus rivals. D’aquí que les notícies se succeeixin, apilant-se sense
possibilitat d’anar més enllà del titular, que ja no és del dia sinó de l’hora.
I fins i tot aquelles notícies que es basen en dades (com les relatives a les
enquestes electorals) acaben jibaritzades en un tuit.
Els mitjans han perdut el seu
paper de prescriptors generals, perquè una part molt important dels ciutadans
(i fins i tot dels seus propis consumidors) els veu com a simples corretges de
transmissió d’interessos empresarials o polítics (o ambdós alhora), que
seleccionen les informacions en funció de si afavoreixen o perjudiquen aquests
interessos. Això fa dels mitjans un ingredient més d’això que s’ha denominat “la
casta”. I prova d’això és el consens a favor de Clinton de la majoria dels
mitjans “seriosos” nord-americans. Aquest consens no només no ha provocat un
augment del suport a la candidata, sinó que hauria generat una major
mobilització de rebuig entre els votants de Trump i una desmobilització igual
entre aquells demòcrates que li retreien a Clinton massa proximitat amb el
poder econòmic.
També hi ha hagut una explosió de
mitjans de comunicació, lligada al canvi tecnològic, que abarateix la posada en
marxa d’un mitjà (no diguem d’un blog). En poques dècades hem passat d’un
sistema de poques cadenes a un d’infinites possibilitats d’entreteniment (i per
tant, de socialització), de manera que els canals busquen capturar un segment d’audiència
fidel. Això els fa definir una línia el més concreta possible. S’han acabat les
televisions generalistes que pretenen arribar a tothom i que, per tant, estan
obligades a tenir un perfil difós que no expulsi ningú. Ara els mitjans han de
ser militants si volen guanyar i conservar una audiència, fins i tot els que
volen abastar un espectre ample d’espectadors. Cada mitjà ha d’estar associat a
un concepte (és independentista, o d’esquerres, o conservador, modern, “popular”)
o a un tipus de programes (realities, informació, esports). Així, cada
espectador té el que vol i no cal que “perdi el temps” veient coses que no l’interessen.
I si no, encara millor, pot anar a internet i tenir-ho tot quan i on vulgui. Els
mitjans encapsulen els seus clients, els perfilen i els donen exclusivament els
arguments que aquests demanen. D’aquí que cada segment estigui molt convençut
del que pensa i sigui incapaç de qüestionar-s’ho, sinó que creu que el que
pensa no només és la veritat sinó que ho comparteix tothom (i això no afecta
només als sotmesos a la postveritat, sinó també als de la “veritat” a seques,
que queden astorats quan veuen que els seus no són majoria).
Dit tot això, que la culpa de tot
la tinguin les xarxes socials, com s’afirma, sembla un intent groller d’exonerar
els mitjans tradicionals de la seva responsabilitat en l’estat de coses actual.
Som en un nou temps que ha vist esfondrar-se
alguns dels mites fundadors de la societat de consum estandarditzat establerta
després de la segona guerra mundial. La postveritat és una resultant d’aquest
canvi, és l’adaptació de la lluita política a la societat de la segmentació
extrema, de l’embombollament que suposa el final de la societat dels grans
consensos dominada per una classe mitjana ampla que té una vida estandarditzada
(feina, pis, cotxe, vacances, electrodomèstics), que ha donat pas a un conjunt
de microsocietats autonodrides, els membres de les quals estan convençuts de
tenir la raó absoluta.
L’era de les “grans veritats” ha donat pas a l’era de
les “petites mentides”, com la política de les grans majories ha donat pas a l’atomització,
la dels grans conceptes inclusius (el futur, el progrés) a conceptes durs,
militants (ells i nosaltres, els de dalt i els de baix). L’aparició d’això que
s’anomena la postveritat només pot sorprendre aquells que creien que, després que
la crisi s’emportés la societat antiga, tot podia continuar com si res.
foto: oxforddictionaries.com
