Després de la més que previsible derrota de Rajoy
aquesta tarda, l’escenari polític espanyol quedarà a mercè del fantasma d’una
tercera convocatòria electoral, que els partits s’aniran passant els uns als
altres com la llufa que ningú no vol. D’aquí que el més probable és que el debat
se centri en qui és el culpable de la probable repetició electoral, qui es
menja el marró, vaja, entenent que el que sigui assenyalat com a culpable serà
posteriorment defenestrat, ja sigui per les urnes o, si no s’arriba a les
terceres eleccions, pels seus companys de partit.
El principal acusat, a tenor dels editorials, és
Pedro Sánchez, culpable del delicte de bloquejar tot el sistema amb la seva
persistent negativa a donar suport a la investidura de Rajoy. Del líder
socialista es diu que manté la seva posició per “venjança personal”, per evitar
que els “barons” el descavalquin de la secretaria general o per por a que
Podemos tregui al PSOE el lideratge de l’oposició. Totes tres “raons” fan
evident una sola cosa: Sánchez només pensa en els seus interessos, personals o del
seu partit, i no en l’interès general. Per tant, cal que sigui conduit a la
foguera quan abans millor pel bé del país.
El que es demana al PSOE (i no només a Sánchez) és
un autèntic harakiri, un suïcidi col·lectiu a canvi de res, perquè en el
sistema parlamentari espanyol un president investit, malgrat que no compti amb
majoria al Congrés, pot governar a plaer.
Es parteix de la base que només hi ha dues opcions:
o Rajoy o eleccions nadalenques. Aquesta disjuntiva és intencionada. A
Catalunya, una situació de bloqueig similar (“o Mas o març”) es va acabar
resolent amb un canvi de candidat de la força més votada, precisament la
solució que no vol Rajoy. D’aquí també el bloqueig. Al líder del PP ni se li
passa pel cap donar pas a un altre dirigent per a que intenti ser investit.
La idea oculta de Rajoy és apurar el calendari.
Ara, les eleccions basques i gallegues i després nova investidura. Però Rajoy
sap que això és una cortina de fum per anar-se acostant a desembre. En primer
lloc, perquè serà molt difícil que els resultats d’ambdues eleccions canviïn la
posició de Sánchez, i perquè els barons se’n guardaran prou de ser vistos com
els que van entregar el PSOE al PP a canvi de res. És molt probable que el PP
guanyi a Galícia, però també ho és que pugui haver una majoria d’esquerres
alternativa. I a Euskadi ja es veurà, però la dispersió del vot pot afectar els
populars i el supòsit d’una majoria “constitucionalista” és bastant improbable
(sobretot si es compta amb Podemos).
A més, a Rajoy no se li escapa que octubre serà un
calvari per al PP i per a ell, ja que el dia 4 començarà la vista del “cas
Gürtel”. Algú s’imagina al PSOE investint Rajoy en el mateix moment que Correa
i els seus estan declarant davant del jutge? Difícil.
Així que Rajoy juga a acusar Sánchez de voler les terceres
eleccions quan possiblement sigui ell el més interessat en celebrar-les. Per què?
Doncs perquè l’alternativa és deixar pas a un altre dirigent del PP que no
estigui tan tacat com ell, algú que vengui renovació i saba nova. La llista de
candidats és llarga. Ara bé, un escenari així és molt improbable per la
demostrada resistència de Rajoy i el seu nucli dur. Cal recordar que el líder
popular ha sobreviscut a un putsch en
tota regla d’Esperanza Aguirre, als atacs d’Aznar i a l’intent poc dissimulat
dels “sorayos” per defenestrar-lo després del 20D.
Si el deixen, el pla de Rajoy és o que li entreguin
la investidura sense fer cap concessió, o arribar fins desembre fent veure que
la culpa és del PSOE, perquè és incapaç de fer fora Sánchez. El primer escenari
és difícil (és poc probable que Susana Díaz mati Sánchez per immolar-se acte
seguit), per tant s’imposa el segon. Terceres eleccions en les que Rajoy
tornarà a posar en solfa el “rally around
the flag” per mobilitzar els seus i buidar l’espai de C’s, a més de comptar
amb la desmobilització d’una part de l’esquerra. Acabaria derrotant els adversaris
(interns i externs) a la “manera Rajoy”: per esgotament, sense haver-se mogut
ni un pam des del 20D.
L’alternativa és la constitució d’una majoria
diferent a la del PP, però és extraordinàriament complicat, malgrat que a favor juga la por
tant de C’s com de Podemos a una nova convocatòria electoral. Els de Rivera ja
van patir el “vot útil” el 26J i unes noves eleccions podrien reblar aquest
moviment (d’aquí l’interès de C’s per investir algú, ni que sigui a risc de
perdre la pròpia credibilitat). Els d’Iglesias van comprovar el 26J que el seu
és un vot d’embranzida i que només funciona quan se’l manté en tensió, de
manera que es va desinflant a mesura que passa el temps i els ritmes es
desacceleren.
Així doncs, malgrat sorpreses d’última hora estil
Puigdemont, atac d’egocentrisme suïcida de Díaz o febrada de generositat de
Rajoy, semblem abocats a unes noves eleccions sota la premissa que és el PSOE
qui les vol, quan en realitat el més beneficiat seria Rajoy.
Tres idees finals per reflexionar. Primer, el consens
de l’establishment en el repartiment de culpes en cas de repetició electoral,
que posa de manifest una progressiva inclinació del bàndol lampedusià cap a
posicions immobilistes. Segon, lligat a això, les dificultats de bastir una
plataforma de canvi front a les tesis de continuïtat, malgrat que l’opció de canvi
és amplament majoritària electoralment i parlamentària. I finalment, la idea de
l’acció política com a miratge de moviment. En un context social i econòmic
gripat, la política sembla tenir com a funció fer veure que les coses es mouen,
crear la il·lusió entre la ciutadania que avancem (a Catalunya claríssimament),
o que es vol avançar i hi ha qui no deixa (a Espanya). Per pensar-hi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada