La democràcia en venda

Miserable espectacle el d’aquestes segones eleccions gregues. Ho pagarem. Miserable l’espectacle el dels líders europeus, pressionant els electors grecs perquè no votessin els “dolents”, “els que posaven en risc l’euro”, els que se sortien de la recta via que marquen els mercats i Angela Merkel, que fa més de dos anys ens diuen que ens traurà del forat i cada dia ens hi enfonsa més i més. No recordo cap cas d’ingerència d’aquest tipus en un país soci de la Unió Europea, mai. I amb arguments que són més propis de metròpolis envers les seves excolònies, com si els grecs fossin negrets del Congo a qui s’ha d’instruir en això de la democràcia. De democràcia va la cosa. I no són precisament els que diuen defensar-la els exponents dels seus valors. Al contrari. Passen coses molt greus a Europa, i més greu que la crisi i les seves conseqüències és aquest malvendre’s els principis per acontentar la bèstia dels mercats. Abans va ser el desplaçament de governs escollits a les urnes per tecnòcrates aparentment angèlics (desplaçament en alguns casos amb la benedicció molt democràtica de l’elit parlamentària, incapaç de fer front a la tasca per a la què havia estat elegida pels ciutadans, però incapaços alhora de deixar anar l’escó on reposaven els seus darreres). A Grècia ja van passar per això. Ara es va una mica més enllà: es compren les eleccions a base d’atemorir el personal, a base de dir que ja es té enllestit el “corralito” si és que guanya qui no toca. “Europa respira alleugida” titulen avui els diaris. Doncs no. Potser alguns respiren alleugits, i el més probable és que més aviat del que es pensen tornin a sentir la pressió al coll, perquè als mercats Grècia se’ls en fum. Els mercats fan negoci. I el negoci d’extorquir Estats encara és legal i (més important) altament profitós. Així que els que avui respiren alleugits, demà tornaran a ofegar-se. Els que no respirem alleugits som els ciutadans europeus veient com els nostres dirigents es venen els principis per unes hores de pau, per una treva dels mercats, per una baixada de mig punt de la prima de risc o un augment de mitja dècima de qualsevol índex borsari. És això el que val la democràcia per aquesta gent? Mig punt de Dow Jones? Europa s’enfonsa cada cop més en una crisi moral de la que serà molt difícil rescatar-la encara que els diners brollin de la terra. Perquè el que està passant no s’arregla amb diners, ni amb una injecció massiva de “confiança”, ni amb promeses del G-20. S’estan venent la democràcia a trossos, l’estan desmantellant per peces fent passar els instruments que pressumptament els treuran de la crisi per damunt del principis. I no ho fan els feixistes, ni tan sols aquests mercats tan sensibles. Ho fan els demòcrates, presidents de governs escollits pels ciutadans que no dubten a sacrificar-ne la llibertat i la dignitat. Avui han estat els grecs, no dubteu que demà (si ho creuen necessari i sempre pel nostre bé) serem nosaltres.

¿Juntos, mejor?

Fa uns dies Enric Juliana escrivia a La Vanguardia que corre per Madrid l’idea de constituir un govern “d’ample espectre”, que comptés amb persones dels dos partits majoritaris i amb algun tècnic rellevant, obligat per la gravetat de la crisi. Doncs vet aquí que ahir a El Pais apareix un article que, sota el títol “Juntos, mejor”, proposa exactament això. L’escrit el firmen dos exministres, un de cada bàndol, Jordi Sevilla i Josep Piqué (que, a més, representen altres sensibilitats: Sevilla és un jacobí demostrat, mentre que Piqué sempre va ser “el” catalanista del PP). L’article pretén (ho confessen obertament els autors) empènyer en la direcció d’una “gran coalició” no tant per formar govern com per arribar a uns incerts “pactes d’Estat” per treure el país de la crisi. Els autors no amaguen les influències i al final del primer paràgraf ja apareixen la transició i els “pactos de la Moncloa”. En un altre part fins i tot denominen el moment actual com a “re-constituyente”. Tenim fixat el marc, doncs.

A parer meu, a la proposta li fallen dues peces fonamentals: el “qui” i el “per a què”, que acaben (com a mínim per a mi) generant més dubtes que certeses sobre el projecte. D’entrada, no em sembla malament un gran acord per sortir de la crisi, però qui l’ha de fer i què ha de contenir aquest acord?

Tinc la impressió que l’exemple dels pactes del a Moncloa ennuvola la mirada dels autors i llasta tota la seva proposta. A l’escrit es persegueix constantment el fantasma de la transició, com si fos possible reeditar-lo sense més. Ara bé, és una proposta de reedició sui generis. L’article només parla d’un pacte entre els partits, en cap moment es fa esment a les forces del treball, per exemple, que sí que van ser als pactes monclovites. És un dels punts febles de la proposta, al meu entendre, que la fa clarament elitista i restringida en els seus actors principals, deixant el comú de la ciutadania en un paper subsidiari. Als ciutadans se’ls concedeix que els acords “deberán ser explicados luego a los ciudadanos, para que valoren el conjunto del plan”. Magnífic. Els polítics es posaran d’acord i després tindran la deferència d’explicar-ho a la ciutadania, i aquesta podrà valorar els pactes (enlloc diu que la ciutadania els pugui aprovar, o rebutjar, només valorar).

No crec que estiguem en un moment en el que els ciutadans “comprin” una idea d’aquest estil. Potser el 1977 era possible, però afortunadament ja no som al 1977. Aleshores la ciutadania tenia por, la situació era incerta (molt més incerta que ara) i l’estabilització democràtica no estava garantida. És més, la societat espanyola de fa trenta-cinc anys era molt diferent de l’actual en aspectes fonamentals, com ara el nivell acadèmic. Sembla més acceptable un pacte d’elits per part d’una societat amb un 25% de persones no escolaritzades (cens 1981) que per una amb el 35% de titulats universitaris (sobre els nacionals espanyols, amb dades de 2001).

Això pel que fa al “qui”. Pel que fa al “què” els autors diuen poca cosa. Ho anuncien des del començament: “el anàlisis exhaustivo de la crisis y las respuestas anta la misma, no son objeto de estes artículo”. Magnífic. Si no es detecten els problemes que ens han dut fins aquí, com podrem trobar les solucions? Ah, misteri. Semblaria que, pels autors, el simple pacte ja fa la cosa. Tant se val del contingut, la unió de les dues forces majoritàries actuaria com a bàlsam miraculós i acabaria de cop amb la desconfiança que pesa sobre Espanya, i que sembla ser el nus del problema (la bombolla immobiliària i les males arts bancàries són tocats de puntetes). Com escriuen els autors, fent servir les enquestes d’excusa, els partits haurien de deixar de “pelearse por casi todo” i participar junts a la recerca de solucions. I això ho diuen dos exministres!

A Sevilla i Piqué se’ls acaba de veure el llautó quan assenyalen l’”escasa confianza, por parte de los mercados, respecto a nuestra realidad y perspectivas”. És això, doncs. El pacte de les elits polítiques, al que la ciutadania hauria de donar el “enterado”, perseguiria guanyar-se la confiança dels mercats internacionals, que acabarien amb la crisi a l’instant tot reobrint l’aixeta del crèdit (per a què? per tornar al totxo? Això no ho diuen...). Segurament, els ciutadans agrairien als polítics que es prenguessin les mateixes molèsties (ja no dic més) per guanyar-se la seva, de confiança.

Partit de govern = partit d'"establishment"?

Els partits de l’esquerra majoritària tenen una mena de confusió entre voler ser “partit de govern” i formar part de l’”establishment”. Suposo que els ve dels noranta, de la fal·lera que els agafà als partits d’esquerra pel centrisme, la tercera via, el nou centre i tot plegat. Pels socialistes, ser “partit de govern” s’equipara a ser “moderat”, a fugir dels “extremismes". No està malament, no m’hi oposo d’entrada. Als vuitanta i noranta la moderació els obrí les portes de la gran massa d'electors de centre. El problema ve quan canvia l'escenari i no es varia el rumb ni et desempallegues dels tics adquirits. L'exemple grec és aclaridor. El PASOK, partit d’establishment com manen els cànons, ha estat bandejat de la seva posició preeminent per no entendre a temps que la seva aposta de “partit de govern” era entesa com una traïció per una part important dels seus suports. Resultat? Han perdut més del 70% del seu vot.

Intentar des de l’esquerra mantenir el statu quo quan aquest ha saltat pels aires és optar per un bàndol, el dels “banquers” front els “ciutadans”. Ja ho sé, és molt esquemàtic (i demagògic, també), però no deixa de ser cert. Quan el pacte social esclata i els fonaments bàsics d’això que n’hem dit “l’Estat social” se’n van a can Pistraus (gràcies a l’emancipació del capital, com diu Isidre Molas), cal escollir un bàndol. Els partits de dreta fa temps que ho han fet. La radicalització de les dretes és un dels fenòmens més interessants (i poc estudiats) dels darrers vint anys, com bé ha dit Joan Botella. Les dretes fa anys que s’han desprès de tot allò que les lligava a la doctrina del pacte social dels cinquantes i han abraçat la filosofia del “ja t'ho faràs”.

Curiosament, davant d’això les esquerres majoritàries han seguit apostant per la moderació i el “centrisme”, sense entendre que les polítiques de desregulació salvatge de l’escola neoliberal buidaven el centre i nodrien els extrems, buidatge que ha consumat la crisi. Les classes mitges falsament enriquides amb la bombolla creditícia han descobert l’abisme de la proletarització sota els seus peus i reclamen justícia, peti qui peti. Rebutgen l’esquerra “soft” perquè entenen que forma part de l’altre bàndol, de l’establishment, dels “poderosos”. I no sembla que l’esquerra majoritària ho hagi entès, a la vista de les seves tímides reaccions (Bankia, per exemple). Han preferit mantenir-se en línia amb el statu quo, sense entendre que això es veu com un “conchabeo” d'elits per tapar-se les vergonyes els uns als altres. Carnassa per al a demagògia, sí. I una dosi més de ràbia per una ciutadania que se sent desemparada davant la injustícia d’aquesta crisi i de la manera que se’ns proposar “sortir-ne” (socialització de les pèrdues i indemnitzacions multimilionàries pels responsables).

L’esquerra majoritària ha d’entendre que aquí hi ha una batalla, i que és una batalla moral, no tècnica. És una batalla sobre la justícia, sobre el que està be i el que està malament, sobre la societat i el món que volem. Política en estat pur. Ha canviat l'escenari, i cal actuar en conseqüència si no es vol acabar fet un "pasok" qualsevol...

El PSC i el pacte fiscal

El pacte fiscal és un assumpte relliscós per als socialistes catalans. Tant, que fa la impressió que voldrien esquivar-lo, per la mateixa raó que CiU els el vol plantificar al nassos. Essent així, i sense possibilitat de mirar cap una altra banda, al PSC no li queda altra que encarar el tema. Fins i tot podria sortir-ne airós. Només hauria de voler ser agosarat i estar disposat a trencar algun plat de la vaixella.

El pacte de 2009 (dit acord de finançament) tenia una base congruent amb els plantejaments històrics dels socialistes catalans. Era un pacte federal, és a dir, era un acord que es fonamentava en el principi bàsic de tot Estat federal: la confiança mútua entre el govern central i l’autonòmic. Era un pacte que deixava diversos flancs sense escriure, a criteri dels governs de torn, en el ben entès que tot s’acordaria en el marc d’una mútua confiança. Error. El govern central no ha fet gala d’aquesta confiança, ni l’actual ni el socialista, que més d’una vegada va deixar els seus correligionaris amb el cul a l’aire. Això s’ha de dir. I és fotut pel PSC, que sempre ha defensat l’entesa federal. Però ara com ara no és possible l’entesa federal a Espanya. No hi ha cultura federal, no hi ha reconeixement mutu de legitimitat entre l’Estat central i les autonomies. Potser n’hi haurà en el futur, però ara mateix no n’hi ha. No hi ha voluntat d’entendre Espanya com un Estat federal. Pel PSOE per por de ser titllats d’”antiespanyols” (i per part d’una part del PSOE per convicció, segur), per part del PP és una qüestió de fonaments ideològics. Per a ells, l’Estat de les autonomies és una concessió del centre, no és una construcció en igualtat.

Sense cultura federal no és possible un pacte de finançament de base federal. Ja ho hem provat i ja ho hem comprovat. Cal refer el pacte, doncs. Com? Pactant fins l’última coma tot allò que el 2009 es deixava a la confiança i la voluntat d’entesa. Pacte fiscal? Qui té la clau? Hisenda pròpia? El que sigui, però per escrit, limitant el marge de discrecionalitat, que ha acabat sent el taló d’Aquil·les de l’acord de fa quatre anys. Que això suposa per al PSC la revisió dels seus plantejaments històrics? Certament. Però quina és l’alternativa? Entestar-se en la defensa d’una idea (el federalisme) que a la pràctica s’ha vist torpedinada? Crec que la solució del dilema és clara. I més en els temps que corren, en els que la paciència ciutadana envers “la política” està mostrant els seus límits.

Això vol dir que els socialistes s’han de plegar al “diktat” de CiU? No evidentment. Al contrari. El PSC ha de tenir un projecte propi, obert a la negociació i al pacte amb les altres forces. El problema del PSC amb el tema del pacte fiscal és que fins ara no havien definit el seu projecte (malgrat l’intent de Pere Navarro). I no l’havien definit, crec, perquè no havien fet el pas previ de crítica (i d’autocrítica) de l’acord que ells van forjar. I aquest pas és inevitable. És des de la posició pròpia que hom pot arribar a acords i fer entendre a la ciutadania en què s’està disposat a transigir i en què no. Des de la indefinició, el PSC sempre semblarà a mercè dels altres, tant si es nega a pactar (antipatriotes, sucursalistes, botiflers) com si ho fa (cedint el ceptre de l’oposició al PP).

La definició d’unes línies mestres per part del PSC té una segona virtut: obliga CiU a definir-se i a buscar l’entesa a Catalunya, és a dir, els obliga a fer allò que CiU mai no ha volgut fer, deixar de banda els eufemismes i la retòrica patriotera (i nàutica!) i asseure’s de debò a la taula de negociació. CiU preferiria el contrari: mantenir la incògnita sobre l’acord final en base a l’apel·lació d’un boirós “pacte fiscal” (que en si no vol dir res i ho vol dir tot) i afrontar la negociació amb Madrid amb les mans lliures com a únic legítim intèrpret dels desitjos del catalans. És la tàctica convergent tradicional. I és aquí on el PSC pot actuar, millor d’acord amb ERC i ICV: definició del pacte (la proposta catalana) per part de totes les forces catalanistes, que faculten el president de la Generalitat a negociar amb l’Estat en els termes pactats. Si el PSC vol tenir algun paper en aquesta història, crec, és aquest.

Cap a un món sense lògica

Una de les pitjors rèmores que ens deixa aquesta crisi (no sé si dir la pitjor) és el trencament total de la cadena lògica que lliga esforç i premi, i que és la base de qualsevol ordre social. No, no sóc un il·lús que es creu la propaganda de l’”american dream”, aquell axioma enganyós que diu que si t’ho treballes molt, si treballes dur (si et lleves ben d’hora, ben d’hora, ben d’hora...), aconseguiràs tot el que et proposes. No és això. Però sí que crec que tota societat, per funcionar bé, es basa en un principi mínim: que els que ho fan bé són recompensats, i els que actuen malament reben un càstig.

Doncs bé, aquest principi ha saltat pels aires a causa d’aquesta crisi que sembla no tenir final. No és només el rescat de Bankia amb els diners de tots, o la tesi acceptada arreu que hi ha entitats “too big to fail” que tenen assegurat el rescat, facin el que facin. El risc sistèmic és la gran excusa per al xantatge. No és només això, però. A nivell d’empresa també es dóna la paradoxa que no són necessàriament els responsables els que paguen els plats trencats de la seva actuació.

Conec una noia que treballa (encara) a Unnim. És matemàtica, una treballadora exemplar, paradigma d’aquesta nova generació ben formada, que penca sense manies allà on sigui. Doncs bé, després de la subhasta de la caixa el seu lloc de feina està en perill, és possible que sigui acomiadada amb la indemnització mínima que fixa la llei. Mentrestant, el màxim executiu de l’entitat, que alguna responsabilitat tindrà a la fallida, sortirà de l’empresa amb una quantiosa indemnització a la butxaca. La lògica de l’esforç i el premi subvertida.

A nivell general ens trobem que les retallades de plantilles no es fan en funció dels mèrits de cada treballador, sinó en funció del cost de l’acomiadament. Així, són els més joves, els que han entrat més tard a l’empresa i acostumen a tenir un contracte més feble, els que són acomiadats primer... malgrat que són, en general, els treballadors més formats.

El missatge de tot plegat és clar: tant és si ho fas bé o ho fas malament, tant és si estudies i et formes, tant és si t’impliques a fons en la feina, tant és. Tens les mateixes probabilitats (o més!) d’acabar sortint per la porta. A quina mena de societat ens porta aquesta lògica? Quina mena de món estem construint si no ens regim per una mínima lògica que ensenya que els que actuen malament són castigats i els que ho fan bé reben premis? La subversió d’aquest principi fonamental ens porta al caire de l’abisme, a la societat sense normes bàsiques de comportament. I no és que m’hagi tornat conservador, sinó tot el contrari. El progrés social exigeix guies clares vàlides per a tothom. Només així és possible assolir la llibertat i la dignitat per a totes les persones. El contrari és la jungla, la llei del més fort, el paradís neoliberal, el carnaval dels trepes i els espavilats.

Lliçons gregues

Les recents eleccions al Parlament de Grècia són un mostrari de les conseqüències electorals de la crisi econòmica, que no són patrimoni exclusiu del cas hel·lè, malgrat que aquí adoptin la seva versió més extrema. Són fenòmens que es reprodueixen arreu on hi ha hagut eleccions, i que per tant cal tenir molt en compte.

 

1.  La participació electoral és la primera víctima de la situació. A Grècia havia rondat històricament el 75-80%. A les generals de 2009, avançades per l’esclat de la crisi, la participació va baixar al 70%. Ara s’ha quedat al 65%. Des de 2004, Grècia ha vist com es quedaven a casa més d’un milió de votants.

Algú els ho pot retreure? Vist el que s’ha vist, és fins i tot racional que els grecs es plantegin quin sentit té participar a les eleccions.

2.  Els grans partits s’afebleixen. PASOK i Nova Democràcia han acaparat més del 80% del vot en totes les convocatòries dels últims trenta anys. L’any 2000, no fa tant, conjuntament van aconseguir el vot del 86% dels grecs. Ara aquest percentatge ha estat del 35%. Entre 2004 i 2012, els dos “grans” s’han deixat 3,5 milions de vots, el 54% dels seus resultats conjunts.

És una tendència general, que hem observat a Catalunya (5 punts menys a les autonòmiques), a Espanya (-12% entre les generals 2008 i les 2011), a les regionals alemanyes, a les eleccions portugueses de 2009 i ho apunten les enquestes a la Gran Bretanya. El pes dels partits “grans” dels sistemes polítics cau, tot i que no de forma tan dramàtica com a Grècia (però és que enlloc la situació és tan dramàtica com a Grècia).

3.  Aquesta disminució del vot als “grans” trastoca els equilibris a l’interior dels blocs ideològics, amb un clar transvasament de preferències dels partits “centrals” als “perifèrics”.

El cas de l’esquerra grega en aquestes eleccions és el més clar. El PASOK, que tradicionalment concentrava vora el 80% del vot al conjunt de partits d’esquerra, ha passat a representar-ne el 28% i s’ha vist superat en més de 200 mil vots per la coalició SYRIZA.

El transvasament de vot entre un i altres podria arribar al milió de vots. És a dir, una tercera part del vot al PASOK de 2009 hauria optat per SYRIZA aquest cop.

Però és que el reequilibria l’interior dels blocs no és patrimoni de l’esquerra. A la dreta, el pes del vot a Nova Democràcia ha passat del 89% al 57%, amb un transvasament també proper al milió de vots del partit “gran” als “petits”. Fins i tot a l’extrema dreta, LAOS, que era l’opció tradicional ultra, ha cedit terreny als més radicals d’Alba Daurada.

4.  Aquest moviment és en part expressió d’un altre fenomen que ve amb la crisi: l’explosió dels partits, que en el cas grec és una tradició històrica (i en el cas espanyol i català és més dificultós pel sistema electoral).

En aquestes eleccions s’han presentat fins a tres candidatures que són escissions de Nova Democràcia, de manera que el bloc de dreta ha patit una fragmentació mai vista.

A l’esquerra tres quarts del mateix. L’èxit de SYRIZA és encara més important si es té en compte que es presentava a les eleccions una escissió (Esquerra Democràtica, que va assolir més de 300 mil vots).

5.  Tots aquests fenòmens comporten l’aparició de parlaments més fragmentats, amb més forces presents i amb majories consolidades més precàries (o directament impossibles, com al cas grec).

En això el cas català va ser pioner, quan va passat de cinc partits parlamentaris a sis (2006) i a set el 2010 (més un diputat no adscrit) o ho és el Congrés dels Diputats arran de 2011 (tot i que el sistema d’elecció espanyol té una deriva majoritària que deixa molt poc espai als tercers i quarts partits).

La reacció habitual (dels partits del sistema i dels mitjans) acostuma a ser la queixa per la impossibilitat de formar govern i un cert enuig per haver de pactar amb els que fins aleshores eren considerats els “petits” del sistema. Aquesta mena de reaccions no fa sinó consolidar la sensació d’”indignació” en la part de l’electorat que ja ha mostrat el rebuig l statu quo.

6.   Finalment, sembla que la crisi porta aparellat l’auge del populisme xenòfob. En el cas grec, el vot als partits d’extrema dreta s’ha multiplicat per 2,6 des de 2004, dels casi 200 mil vots a 620 mil.

És el cas francès, amb el FN batent rècords de suports, o el dels Republicans alemanys, o els neofeixistes escandinaus. Per no parlar de l’augment espectacular del vot als nostrats Plataforma per Catalunya, que van multiplicar per cinc els seus resultats a les municipals de 2011 respecte a les de 2007, després de quedar-se a les portes del Parlament el 2010.

 

Així doncs, és cert que Grècia representa la versió “hardcore” del que està passant a nivell econòmic i social, i per tant en l’arena electoral. Però no ho és menys que les tendències s’observen arreu, dibuixant el corol·lari polític d’aquesta crisi:

- baixa participació;

- afebliment del predomini dels que fins ara es consideraven els partits “grans” dels sistemes;

- augment dels partits que qüestionen el statu quo (efecte del naixement d’una nova divisòria establishment-antiestablishment que és a la base de les pèrdues dels partits “grans”);

- escissions partidistes allí on el sistema les incentiva (o no les penalitza);

- parlaments més fragmentats, amb més actors implicats i amb menor capacitat per part dels “grans” d'imposar les seves condicions a la resta;

- i aparició, consolidació i avenç de les forces d’extrema dreta.

Artur Mas ensenya la poteta

El marc es va triar amb molta cura, de manera que realcés les paraules del President. Entrevista institucional pels matins de tv3 a les cotxeres de Palau en motiu de la diada de sant Jordi. L’anunci s’ho valia. El President volia fer-nos saber que avançarà les eleccions... si a Madrid algú pensa intervenir Catalunya. És a dir, que les avançarà, i punt. La raó és el de menys. O és que algú amb senderi creu que, en el cas que el govern central intervingui Catalunya, el més intel·ligent és convocar eleccions? Com? Amb l’autonomia intervinguda? Ja m’ho explicaran.

No, la raó no és l’important. CiU sempre va pensar en avançar les eleccions. Mai no se’ls ha passat pel cap esgotar l’actual legislatura. Té la seva lògica. Sobretot si es pensa en el factor econòmic. Ningú no aposta un euro que la situació a la tardor de 2014 sigui notablement millor que l’actual. Les previsions sobre el moment de sortida de la crisi s’allunyen més cada trimestre. Ara es parla d’una tímida recuperació per l’any vinent, però no hi posaria la mà al foc ni Christine Lagard. En qualsevol cas, el ciutadà trigarà a notar els efectes de la recuperació. L’atur ens acompanyarà encara un bon tros i les retallades que avui se’ns presenten com a circumstancials es faran estables. Per tant, res a esperar de la tardor de 2014 en el plànol econòmic.

Avançar les eleccions és una sortida. La qüestió és guanyar temps, guanyar quatre anys de coll per, ara sí, poder cridar a les urnes quan la recuperació estigui assentada i se’n puguin recollir els fruits (electorals), posem el 2016 o el 2017.

Així que tindrem eleccions a molt tardar la tardor de l’any que ve. I com que l’economia no podrà ser el centre del debat, cal enfocar en una altra direcció, aixecar un altre tema que capti l’atenció del respectable. CiU s’hi ha dedicat en cos i ànima des que va tornar al govern (i fins i tot des d’abans): l’enfrontament amb Espanya. Aquest serà l’argument del drama, l’únic argument.

Pels nacionalistes té tots els avantatges. Primer, posa CiU al centre de l’escena, com a força aglutinadora de tot el catalanisme. No trigarem a veure els cartells de Mas bramant “catalans, Catalunya!”. El segon avantatge és que senyala un enemic que és comú a la majoria dels electors: Espanya i el govern del PP. Tercer avantatge, és la culminació d’un crescendo que s’ha anat construint de fa més d’un any. I quart, permet incorporar al debat el tema econòmic sense cremar el govern: retallades? La culpa la té... Espanya.

En aquest escenari, CiU compta amb la col·laboració entusiasta del PP, que veurà recompensats els seus esforços de convertir-se en l’oposició real al govern de Mas. Ells seran els alter ego de CiU en la campanya, l’antiCatalunya, el que els permetrà explotar el victimisme del castellanoparlant perseguit, fulminarà Ciutadans del mapa i els donarà més entrada a àrees de suport tradicional al PSC.

Per CiU, convocar les eleccions ara els permet guanyar en dues direccions. D’una banda, dóna el cop de gràcia a un PSC que no acaba de trobar el camí, que haurà de triar entre balla-li l’aigua a Mas o fer-li el cor a Sánchez Camacho, en qualsevol cas sempre des d’una posició subalterna (i amb Iniciativa mossegant-li el flanc esquerre). De l’altra banda, CiU pot penetrar a plaer en l’espai independentista a costa d’una ERC que no aconsegueix restablir-hi el domini del que gaudí fins fa sis anys.

Hi haurà eleccions. Ja s’encarregarà el President de fer-ho. Estigueu atents al crescendo patriòtic entre CiU i PP (les declaracions d’Homs d’ahir en són una mostra). “Intervenció” serà la paraula de moda a partir d’ara. Malgrat els acords a Madrid, a la Ciutadella i a la plaça Sant Jaume (banda mar), malgrat que potser fins i tot arriben a votar-li els pressupostos a Rajoy (Duran li deu dos indults). Hi haurà eleccions, perquè hi ha una cosa més important que la crisi, les retallades, els pressupostos, el dèficit i l’inconcret pacte fiscal: es diu majoria absoluta.