L'elit alliberada

La publicació fa una setmana de les dades de renda familiar disponible a la ciutat de Barcelona de l’any 2011 i l’informe del Consell de Treball, Econòmic i Social de Catalunya sobre el risc de pobresa relacionat amb el mercat de treball reblen el clau sobre la naturalesa d’aquesta crisi aparentment sense fi.

No és només que la crisi afecti de manera diferent els diversos estrats socials, és que els afecta de manera oposada. Les dades de Barcelona són d’allò més evidents. Des de 2008, any en què es va fer patent la crisi amb tota la seva virulència, la renda familiar dels cinc barris més pobres ha empitjorat, allunyant-se un 10% del nivell mig que representa el conjunt de la ciutat.

Durant el mateix període, la renda a disposició de les famílies dels cinc barris més rics no ha empitjorat, tot el contrari, ha millorat la seva posició relativa sobre el total de Barcelona un 13%. La crisi no només no sembla afectar els estrats superiors de la societat, sinó que sembla afavorir-los.

De resultes, la diferència entre el barri més pobre i el més ric de la capital s’ha disparat. El 2008, la renda de les famílies del barri més ric era quatre vegades la renda del més pobre. Tres anys de crisi després, és set vegades més.

Aquesta evolució divergent és el que explica en part la persistència de la crisi actual, i la diferencia respecte d’altres episodis depressius anteriors. La clau està en l’aparent immunitat de les classes dirigents a l’evolució de l’economia, allò que alguns han anomenat “l’emancipació dels poderosos” (per contrast amb l’emancipació del proletariat anunciada pel marxisme).

Si l’elit econòmica dirigent dels països no es veu afectada per la crisi, quins incentius tindrà per resoldre-la? Cap ni un. I és ben evident que la fortuna de les classes altes depèn cada cop menys de la fortuna dels seus conciutadans. El plànol de Barcelona ho deixa clar. El seu fat ja no està lligat a la fàbrica, com al dinou o al vint, sinó als mercats financers globalitzats i a les economies emergents.

L’emancipació de l’elit dirigent té com a contrapartida l’afebliment del “poder de negociació” de les classes subsidiàries. Les vagues i les mobilitzacions només són efectives (quan ho són) contra el poder públic, mentre que accions més innovadores, com els boicots de consum, tan sols aconsegueixen resultats parcials i fugissers.

A més, trenta anys d’aplicació de la doctrina neoliberal han inutilitzat l’arsenal d’instruments redistributius en mans de l’Estat social, tenallat pel deute i la incapacitat de generar nous ingressos (voleu major evidència de la incapacitat dels Estats per aturar l’emancipació de les elits que el “cas Depardieu”?), dirigit per una elit política més interessada en la "confiança dels mercats" que en la responsabilitat envers els seus votants.

Les dades de la ciutat de Barcelona i les evidències que apunta el CTESC són exemples d’allò que va deixar anar Warren Buffett, a qui amb justícia s’anomena l’“oracle d’Omaha”: hi ha una lluita de classes, d’acord, però és la meva, de classe, la classe rica, la que ha començat la guerra, i l’estem guanyant.

Qui posa en perill la llengua?

La cohesió social, allò que abans s’anomenava la unitat civil del poble català, està en perill. De fet, ho ha estat sempre, ja sigui de manera explícita o soterrada. Catalunya ha viscut sempre sota l’amenaça de l’escissió social, de l’esquinçament lingüístic. El fantasma de la creació de dues comunitats que no conviuen, sinó que simplement se suporten, una al costat de l’altra, ha estat sempre present. Només cal repassar la ingent literatura sobre el tema, ja sigui històrica (els estudis sobre el lerrouxisme ocupen quilòmetres de prestatges) o contemporània.

D’una setmana ençà vivim un nou episodi d’aquesta pugna secular per evitar la divisió social d’arrel lingüística, arran de l’envestida del ministre Wert i el seu esborrany de llei educativa. No és nou, ni diferent d’altres ocasions. O sí? Doncs sí. Com a mínim, és diferent del que havíem viscut als vuitantes. I és que per primer cop correm el perill de fomentar la divisió no des de fora, sinó des del propi catalanisme.

L’ofensiva del govern central ha trobat el pati català en plena recomposició, després de les eleccions del 25N. De fet, Wert ha aconseguit (sense pretendre-ho, suposo) amagar el desastrós resultat per als seus interessos de l’estratègia impulsada pel sector sobiranista de CDC i els ha proporcionat una oportunitat per seguir estirant la corda de la tensió identitària amb Espanya (cosa que al PP ja li va bé).

Aquí rau el perill, que algú cregui que pot “netejar” les culpes amb una doble ració de caldo, com si intentessin guanyar les eleccions a la pròrroga, utilitzant la llengua i el model d’immersió lingüística com un element de l’ideari nacionalista i no com el que és, com el pacte més important al que ha arribat aquesta nació en els últims trenta anys. Part d’aquesta estratègia antipatriòtica d’apropiació de la llengua es va veure a la concentració de la plaça Sant Jaume dilluns passat, que alguns van voler convertir en un acte d’afirmació independentista, és a dir en una manifestació “de part”, no en una reivindicació nacional.

Aquest, i no les accions del ministre Wert, és el perill més gran que assetja el català com a ciment de la cohesió social, de la unitat civil. És un perill que es va esquivar als vuitanta a base de generositat per part de tothom, i que ara pot anar-se’n a norris, per raons estrictament partidistes. Després del mal resultat del 25N, el sector sobiranista de CDC podria estar temptat de fer servir la defensa del català per guarir-se les ferides, convertint la immersió en un element més del “kit” del bon independentista, és a dir apropiant-se de la defensa del català a l’escola.

La llengua ha sobreviscut tots els atacs perquè ha estat un element d’integració, de trobada, d’expressió no d’una part dels catalans sinó de tota la ciutadania. És així com s’ha esquivat l’escissió civil, fins i tot en moments més difícils que els actuals. Si el sobiranisme ferit pretén segrestar políticament la llengua per guanyar una batalla que ja ha perdut, acabarà engegant a dida el que ha estat possiblement el principal element de cohesió del poble català. El perill existeix i aquest cop no ve de fora, ve de dins mateix. Ull amb voler fer de la llengua una arma política en benefici partidista, perquè acabarem perdent tots. Com deia l’anunci, el català és cosa de tots. I ha de seguir sent-ho. Fins i tot (o principalment) d’aquells que no el parlen regularment. Seria dramàtic que el que no han aconseguit des de Lerroux a Wert ho acabin assolint les urgències internes dels “joves turcs” convergents. Seria l’acte més anticatalà que es pot fer en aquests moments.

L’educació com a camp de batalla

 

L’esborrany de reforma de la llei d’educació ha aixecat la polseguera que acostuma a acompanyar totes les iniciatives que empren el ministre del ram. Wert és sinònim de polèmica i això li garanteix els titulars i les primeres pàgines de l’endemà. Algú podria creure que Wert és un incendiari que actua pel seu compte, però no és així. Les seves accions i declaracions estan mesurades al mil·límetre i formen una de les línies més sòlides de l’estratègia política del Partit Popular al govern.

 

En primer lloc perquè el ministeri d’Educació ha passat de ser una “maria” a ser una trinxera política de primera línia. La política postmoderna d’aquest començament de segle ja no fonamenta les seves divisions en l’àmbit econòmic sinó en allò que els americans anomenen “la guerra dels valors”. A mesura que el dogma neoliberal aconseguia convertir-se en el pensament econòmic únic, i deixava als polítics l’enutjosa i mínima tasca de la gestió de les decisions que prenien altres, el conflicte entre els partits es traslladava a àmbits menys materials (en el sentit marxista), més simbòlics. Avui en dia els partits grans fonamenten les seves posicions en temes com l’avortament, el matrimoni homosexual, els drets individuals o el sempre profitós conflicte entre el centre i la perifèria. Aquí, el ministeri d’Educació és tan fonamental com abans ho era el d’Hisenda. I és aquí on la “contrareforma” de Wert esdevé clau per emmarcar el conflicte amb els socialistes. És la llibertat dels pares front el monopoli estatal, la competència del mercat contra la incompetència dels funcionaris, els valors tradicionals contra la laxitud dels seixantavuitistes. Guerra de valors en estat pur. La demostració més palmària de la inanitat política en la gestió de la crisi.

I aquest és un dels elements darrera de l’aparició estel·lar de Wert. La polèmica sobre la reforma de l’educació permet que passin de puntetes pel fons de l’escenari les terribles últimes xifres de l’atur. En concentrar els focus damunt seu, Wert, amb el seu histrionisme i el domini de l’escena (quin gran duo podrien fer amb Mourinho!), deixa en la penombra el tristíssim balanç econòmic del primer any del govern Rajoy i li fa un favor immens a la seva companya de gabinet Bañez.

Però n’hi ha més. L’atac al model d’immersió lingüística català no és gratuït. Persegueix una finalitat política que va més enllà de saciar les més baixes passions dels de sempre. Fins i tot va més enllà de l’estricta lògica de la brega entre Catalunya i Espanya. L’ofensiva de Wert permet posar els socialistes contra la paret. Això ho van descobrir els populars durant la tramitació de l’estatut. Si tensava al màxim el conflicte el PP aconseguia, d’una banda, aparèixer com la força que defensava Espanya dels “insaciables” catalans, perseguidors del castellà, i de l’altra, obligava els socialistes a situar-se en un terreny que els era i els és especialment relliscós, com ja es va demostrar entre 2006 i 2008.

Aleshores, el PSOE va ser incapaç de fer front a l’ofensiva espanyolista dels populars i ho van pagar amb la desafecció de la majoria d’electors centristes de l’Espanya “espanyola”, els mateixos que quatre anys abans havien fer president Zapatero. Llavors, el vot català va salvar la majoria del PSOE, però la llavor ja estava plantada. El PP sap (i el ministre Wert més que ningú, per alguna cosa és un expert demoscòpic) que la polarització entre el centre i Catalunya li dóna excel·lents rèdits, i per això fa el que fa.

És d’esperar, tanmateix, que aquest cop els del PSOE no caiguin al parany com fa quatre anys, quan van preferir acontentar la bèstia enlloc d’enfrontar-s’hi, i van acabar devorats. De tot allò ve precisament això d’ara, perquè l’ofensiva contra la immersió té la seva base jurídica en la famosa sentència del Constitucional contra l’estatut, aquella tan inofensiva. L’origen de l’embolic fou un recurs del PP, certament, però també és cert que els socialistes no van saber (o no van voler) gestionar-lo. No cal tornar a explicar com la tebior del govern Zapatero va permetre que els populars obtinguessin la majoria necessària en un tribunal en precari, farcit de recusats i prorrogats, i fins i tot algun difunt. Ja ho va escriure llavors algú tan fora de sospita com Carme Chacón: “El problema (...) radica también en la falta de energía de quienes desde Cataluña y desde el resto de España apostamos por la vía del entendimiento y rechazamos tanto el camino de la imposición uniformadora como el de la separación” (El Pais, 26/7/2010). A veure si han pres nota.
(foto Telecinco.es)

Primeres impressions del 25N

 

Aquestes són unes primeres notes a partir de l’anàlisi dels resultats globals de les eleccions al parlament celebrades ahir.

CiU apuntava a majoria absoluta i ha acabat “patint” una victòria pírrica

Curiosament, el resultat de la federació no és dolent si es compara amb la sèrie històrica del vot a les autonòmiques, però en contra li jugaven dos poderosos enemics: les expectatives i la participació.

Mas va convocar eleccions sense necessitar-ho perquè creia (o algú li havia fet creure) que podia aconseguir la majoria absoluta (“excepcional”) i surfejar els anys que teòricament queden de crisi per presentar-se com el president que ha salvat la pàtria. El llistó era tan alt que un resultat “normal” esdevé una derrota sense pal·liatius (tot i que CiU tindrà més del doble d’escons que el segon).

D’altra banda, l’augment de la participació, que marca el rècord d’unes autonòmiques, provoca que un descens moderat en vots (85.000) es tradueixi en la pèrdua de dotze escons. Massa per a algú que volia fer història.

 

El PSC “jibaritzat”

Ja és oficial. Els socialistes ja no són l’alternativa a CiU. Han passat a ser un més del pilot de secundaris. Ho venien anunciant les enquestes i els resultats dels últims nou anys: el PSC perdia un llençol (o dos) a cada bugada, ja fos municipals, autonòmiques o generals. Des de 2003, els socialistes han deixat escapar prop de la meitat del seu suport.

El 25N, el tímid avenç en alguns municipis metropolitans no amaga que els socialistes s’han convertit en un partit de gent gran, sense suport significatiu entre els menors de quaranta anys, on el seu electorat potencial (els “fills dels seus”) es reparteix entre Ciutadans, ICV i altres. Ho apuntaven les enquestes, el vot fidel socialista té més de seixanta anys, i ho corroboren totes les convocatòries: al PSC només li queden els “de Felipe”. Massa poc per remuntar (i fins i tot per aguantar).

L’opció ara pot ser la d’intentar una entesa amb CiU per conservar el poc poder institucional que els queda. La sociovergència del dèbils.

 

PP total

Els populars han assolit tots els seus objectius la nit del 25N: han batut el rècord de vot en unes autonòmiques, malgrat la competència de Ciutadans i la gestió de Rajoy al front del govern central; han col·laborat a afeblir fins a la inanitat al PSC, el que de retruc consolida el PP com a força hegemònica al conjunt de l’Estat; i de “regal” han vist com el “sufflé” de Mas se li desfeia al es mans. Tres de tres pels de Sánchez Camacho. A Génova li ho agrairan.

“Revival” d’ERC

Nou anys després de la “sorpresa Carod” de 2003, els republicans s’enfilen cap al mig milió de vots en un escenari favorable, però ple de trampes: l’estratègia de CiU orientada al menjar-los l’espai, l’aparició de les CUP i l’entossudida permanència de Solidaritat (i del Reagrupament de Carretero, que demanava el vot per Mas).

Malgrat tot, els de Junqueras (gran troballa de la campanya) han aprofitat bé la malfiança d’una part del vot independentista cap a les promeses de Mas. Aquests han acabat votant l’opció independentista “de sempre” en front dels “sobrevinguts”. El mes que li ha sobrat a CiU l’han aprofitat a fons els republicans.

 

ICV, sí però...

Els d’Herrera treuen petroli de la seva aposta per l’”eix social” i aconsegueixen el millor resultat des de 1980 en un escenari dominat pel debat sobiranista. No està gens malament, si no fos que els seus guanys (que marquen tendència de cicle: municipals, generals i ara autonòmiques) només signifiquen una petit part de les pèrdues del seu principal competidor, el PSC.

Els ecosocialistes progressen adequadament, però hi ha quelcom que no els acaba de rutllar per esdevenir el primer partit de l’esquerra.

 

Ciutadans es fan grans

La combinació de posicionament en el debat sobiranista i la presentació com a una força “nova”, diferent dels partits “de sempre”, ha permès als de Rivera esgarrapar alhora suports de PP i de PSC. Aquests últims no tan de forma directa, com indirecta. A manca de dades de major precisió, Ciutadans sembla consolidar-se com una opció significativa entre els “quarentons” de la metropolitana, que no se senten atrets pel partit dels seus pares, el PSC, al que percebrien com una força d’establishment.

De l’altra banda, Ciutadans mobilitzaria al seu favor aquella part del vot autonomista que veu el PP com una força massa dretana.

 

Hola, CUP

Ho deien les enquestes: les CUP fregaven el 3% a Barcelona, i això els donava tres diputats. A Girona i Lleida passen del llindar mínim, però els pocs escons a repartir no els han permès aconseguir representació. El seu repte és la consolidació d’un projecte nacional per part d’una formació eminentment local i multiforme. Formen part de l’eix de la “nova política” i caldrà seguir-ne l’evolució en aquesta legislatura.

 

Adéu, Solidaritat

 

Els de López Tena estaven ferits de mort des de l’11S. Sense un refugi de vot ni una posició nítida en l’eix esquerra-dreta, havent perdut un diputat a les primeres de canvi i a remolc durant tota la legislatura, el seu electorat era peça cobejada tant per CiU com per ERC. Ho deien les enquestes, Solidaritat ha estat flor d’un dia.

(foto REUTERS / ALBERT GEA)

A una setmana del 25N

Vistes les darreres enquestes (El Periódico, La Vanguardia, El Pais, ABC, El Mundo), i a manca de sorpreses de l’última setmana, ja tenim fixats els elements del quadre:

 

CiU sembla que guanya, però perd

L’objectiu únic de la convocatòria electoral era la consecució de la majoria absoluta (Mas en diu “excepcional” per no fer servir la paraula maleïda), i aquesta s’allunya dels dits dels nacionalistes cada dia que passa. A CiU li ha sobrat un mes de campanya. A l’octubre tenien la majoria a l’abast, gràcies a la galvanització del debat identitari, que li permetia establir una dinàmica pròpia d’eleccions generals a la pugna autonòmica. Els estrategs convergents havien fixat clarament el PP com a rival principal, el que els obria de bat a bat les portes de l’esquerra catalanista. Malauradament per a la federació, no els ha estat possible mantenir la tensió fins al final (malgrat els ajuts d’última hora de Pedro J.).

 

El PSC sembla que perd, i perd

La dels socialistes és la crònica d’una derrota anunciada, ja que en cap moment s’ha percebut ni un mínim intent de repunt. A les prèvies del 2010, el PSC doblava en vot el tercer classificat, però des d’aleshores no ha fet més que cedir terreny, el que el situa en perill no ja de quedar tercers, sinó fins i tot quarts, empatats amb PP i ERC. L’afebliment del vot socialista és constant des de fa sis anys (ha cedit la meitat del seu suport) i no sembla haver trobat aturador. Aquestes eleccions seran la constatació que el PSC ha deixat de ser el segon partit per esdevenir un més dels partits secundaris. S’obre un panorama complicat per als socialistes.

 

El PP sembla que perd, però guanya

La gestió del govern Rajoy i la competència de Ciutadans pel seu espai atura les expectatives de creixement dels populars, convertits per Mas al llarg de la legislatura en principal partit de l’oposició. Ara bé, pels del PP això és secundari, ja que l’objectiu primer d’aquesta convocatòria no era el de treure un bon resultat a Catalunya (mai no ho ha estat), sinó el d’assegurar-se la majoria a Espanya mitjançant l’afebliment definitiu del PSC, que afecta de ple les possibilitats del PSOE al conjunt de l’estat. Així doncs, objectiu aconseguit per als populars, passi el que passi diumenge.

 

ERC semblava que perdia, però guanya

Els republicans són el Llàtzer d’aquesta campanya. La van començar sota mínims, sucumbint a la competència de CiU en el seu propi terreny i als cants de sirena de Mas. A partir d’aquí, però, han sabut aprofitar el monopoli del debat independentista sobre la campanya i, a diferència del que li ha passat a CiU, no han deixat de créixer en els últims dos mesos. Part de l’èxit dels republicans se li ha d’atribuir a Oriol Junqueras, un insòlit líder més ben valorat.

 

ICV sembla que guanya, i guanya... però menys

Els ecosocialistes, juntament amb ERC i Ciutadans, estan cridats a ser els partits que creixen en aquestes eleccions. ICV podria recuperar els dotze diputats de 2006, però el seu augment queda curt davant l’enfonsada socialista. ICV aconsegueix mossegar una part de l’espai del centresquerra que abans era feu del PSC, però el seu increment representa només la meitat de les pèrdues socialistes. Massa poc per qui pretén erigir-se en l’alternativa d’esquerres.

 

Ciutadans sembla que guanya, i es consolida

L’escenari de polarització que havia d’afavorir CiU i PP ha acabat per tenir un convidat inesperat en el partit de Rivera. Ciutadans podria arribar a doblar la seva representació al Parlament gràcies al vot que li pren als populars. El doble discurs de defensa de la unitat d’Espanya i regeneració de la política, amb l’ajut inestimable de la ineptitud del govern Rajoy, propulsa Ciutadans i el converteix en un seriós competidor del PP en el seu espai.

 

Solidaritat sembla que perd, i desapareix

Els de López Tena sembla que seran flor d’estiu. La manca de perfil fa que els seus votants de 2010 es dispersin a dreta i esquerra: a CiU, ERC i les CUP. Tot sembla indicar que els quatre diputats de fa dos anys quedaran en res, precisament quan la independència és el tema monogràfic de la convocatòria.

Les CUP sembla que guanyen, i això pot ser un problema

 

Tal i com va passar a les municipals de fa un any, la Unitat Popular es farà un lloc en l’electorat de l’esquerra independentista, a costa de Solidaritat, ERC i d’ICV. Les enquestes situen les CUP al llindar de la representació, el que els podria proporcionar tres escons al nou Parlament. De ser així, caldrà veure com una força de base local, polimorfa i assembleària, integra la representació a nivell nacional. (foto catalunyapress.cat)

La vaga "política"

Interessant reacció d’Alicia Sánchez Camacho a la vaga d’ahir. Ha dit que no és vàlida perquè era una vaga “política”. Resulta com a mínim xocant que una persona que es dedica professionalment a la política des de fa bastant temps, intenti deslegitimar una acció titllant-la de “política”, com si aquest adjectiu fos negatiu de per si i no calgués cap altra aclariment: si quelcom és “polític”, ja és dolent, no cal dir res més. “Polític” com afront en boca d’una política, interessant paradoxa. Però potser no era això el que pretenia la candidata Sánchez Camacho. Potser el que volia dir és que als sindicats “no els toca” fer una vaga política, volia dir que “la política” és un terreny vedat que gestionen “els polítics” en règim de monopoli (o de concessió administrativa), i que el que feien ahir els sindicats (i tota la gent que els acompanyàvem i secundàvem) era una intolerable intromissió en el “seu” vedat particular. El seu i el dels seus companys “polítics”. S’entén doncs que la candidata s’enfadés amb la vaga i recriminés als sindicats no limitar-se al seu terreny particular, les relacions laborals strictu senso. Potser a la candidata també li va desagradar que la ciutadania no es limités al seu paper de convalidadora de majories quan els “polítics” els criden a tal menester cada quatre anys (o cada quan els convé, com passarà el 25N) i gosés participar en una acció “política” que no havien convocat “els polítics”, els únics, a parer de la senyora Sánchez Camacho, legitimats per proposar i dirigir les actuacions “polítiques”. Interessant concepte de la democràcia, el que trasllueix la declaració de la candidata popular. La política és un vedat particular dels professionals de la cosa, que cada tant es presenten davant la ciutadania en una espècie d’Operación Triunfo que anomenem campanya electoral i que consisteix en una mostra més o menys lluïda de les habilitats dels diferents polítics, als que premiem o no amb el nostre vot. La resta del temps els hem de deixar fer sense molestar-los, que es veu que de política només en saben ells. 

Però en això Sánchez Camacho no està sola. Forma part del corrent que fa temps intenta restringir el camp de la política. En dos sentits. Primer, limitant l’acció política als professionals de la mateixa, excloent-ne la resta de ciutadans, convertits en simples espectadors d’un joc que només pot ser practicat pels connaisseurs (els "triunfitos"). En segon lloc, reduint l’acció política d’aquests escollits a la mera gestió d’un repertori limitat d’opcions, predeterminat per esferes de poder que no es consideren “polítiques”, però que en són i molt, malgrat no es vegin obligades a passar pel sedàs democràtic... o precisament per això.

(foto ARA.CAT)

El mal socialista

De vegades hi ha coincidències cruels. El trentè aniversari de la victòria de Felipe González, el passat diumenge 28, ha trobat el PSOE immers en la depressió, després dels resultats a Euskadi i Galícia de tot just una setmana abans. Què els passa als socialistes? Aquesta pregunta es repeteix des d’aleshores a les pàgines dels diaris i a les tertúlies de ràdio. La recerca de culpables no s’ha fet esperar i no han trigat a aparèixer llistes de sospitosos habituals: Rubalcaba, Zapatero, fins i tot el PSC, sospitós entre els sospitosos.

 

No crec que hi hagi una sola causa del mal socialista, possiblement hi ha una mica de tot. Desorientació ideològica, lideratges tan espectaculars com efímers, desconnexió amb la ciutadania, gestió governamental discutible, inèrcies orgàniques, manca d’aggiornamento (o una posada al dia mal entesa), manca de projecte, que no és sols atribuïble als socialistes espanyols i que afecta, en major o menor mesura, tota la socialdemocràcia continental (i insular).

 

Cadascun d’aquests elements té la seva part de culpa, segur, i per treure’n l’entrellat seria necessari un estudi aprofundit i clamat, que no es pot fer aquí. Però voldria apuntar una hipòtesi per afegir a l’inventari: la crisi del PSOE no és d’ara, ni de les últimes generals, ni del gir zapaterià del maig de 2010. Les seves arrels es troben lluny, molt lluny, a mitjans de la dècada dels noranta, i són fondes, molt i molt fondes.

 

La meva tesi és que el PSOE mai no s’ha recuperat de la pèrdua del predomini del “felipisme” a mans del aleshores nou PP d’Aznar. És cert, els socialistes han guanyat dues eleccions generals, però mai no han consolidat una posició de predomini com la que van gaudir els anys vuitanta, i això perquè des de que a mitjans noranta van perdre el favor de l’electorat urbà, mai no l’han tornat a recuperar. Sense el vot urbà, es poden guanyar unes eleccions, ben cert, fins i tot dues, però no és possible establir un període de predomini que vagi més enllà del breu instant que dura una majoria estrictament electoral.

Mirem les dades. Des de les generals de 1993 (les eleccions que inauguren la “legislatura de la crispació”), el PSOE només ha superat el PP a les ciutats de més de 150.000 habitants en una ocasió: les generals de 2004. A totes les altres eleccions des de 1993 fins ara, els socialistes han quedat per sota dels populars. Ni a les municipals de la primavera de 2003, enmig de la crisi del Prestige i la guerra d’Iraq, ni a les de quatre anys més tard, quan Zapatero encara mantenia l’aura de profeta del nou progressisme del segle vint-i-ú. El 2003, el PP va avantatjar el PSOE en quatre-cents mil vots als municipis més poblats, quatre anys més tard li va treure sis-cents mil. Dels vint municipis més poblats d’Espanya, el PSOE només va superar el PP en 7 el 2003 i en 8 el 2007.

Diferència entre PSOE i PP als trams de municipis més poblats, en % sobre cens

La majoria de Zapatero no es va traslladar als municipis grans. Però no només això. La victòria socialista a les generals de 2004 es va basar en els municipis mitjans, on el PSOE va assolir el major avantatge. A les ciutats grans, un magre 2%, menys d’un quart de milió de vots. I si traiem del càlcul lesciutats catalanes, l'avantatge socialista s'esfuma del tot. La pèrdua del vot urbà a mitjans dels noranta no ha estat corregida per part del PSOE en els gairebé vint anys transcorreguts. I sense el vot urbà, les majories són febles, perquè no arrelen.

 

Les classes mitjanes urbanes són el grup central de les societats d’avui. Obtenir el seu favor obre les portes a l’hegemonia cultural, perquè són aquestes les que defineixen les tendències de consum, d’entreteniment, culturals. I aquest segment fa temps que vota i segueix votant conservador, de manera que el model cultural a Espanya, el que defineix la modernitat, és proper al PP, de la mateixa manera que als vuitanta era proper al PSOE.

 

Sense prevaldre en el vot urbà, el PSOE no pot aspirar a ser el partit modern d’Espanya ni a gaudir d’un període de predomini electoral estable. El perill, ben real, és esllanguir-se com el partit de les classes passives: jubilats, mestresses de casa, ciutats mitjanes, món rural (Andalusia n'és un exemple clar). El PSOE podrà captar el vot dels urbans momentàniament, no tant per mèrits propis com per demèrits dels contrincants (com el 2004), però no aconseguirà bastir una majoria sòlida sense proposar-se reconquerir Madrid, València o Màlaga, on el PP és des de fa vint anys la força predominant. És aquí on rau el forat del PSOE i la seva solució, no a Catalunya. Ho deixo aquí apuntat, per si és de l’interès d’algú.