Una consulta amb tres opcions?

El debat de política general ens ha deixat un nou interrogant damunt la carregada taula de propostes sobre com fer possible el dret a decidir: la tercera via. Anunciada per Duran i Lleida, adoptada a l’instant pels socialistes, aquesta “tercera via” s’hauria de materialitzar en forma d’opció en la hipotètica consulta per decidir la relació de Catalunya amb Espanya.

Així, s’obre la possibilitat a la celebració (quan sigui) d’un referèndum vinculant no amb dues opcions de resposta, sinó amb tres: quedar-se com fins ara, la independència o una millora (indefinida) del status actual de Catalunya a Espanya.

La idea d’una tercera opció es basa en el supòsit que hi ha una part significativa d’electors que no se senten còmodes amb les dues opcions que es plantejaven fins ara (independència o manteniment del statu quo). En el darrer baròmetre del CEO, publicat el passat mes de juny, el 22% dels entrevistats declaraven que preferien una relació de tipus federal amb l’Estat (un 35% es mostraven partidaris de quedar-se com fins ara, mentre que el 38% optava per la independència).

Hi hauria, doncs, un espai per a la tercera via. A més, els defensors de la idea argumenten (no sense raó) que una tercera opció moderaria les tendències d’enfrontament entre els dos extrems (independentistes i centralistes).

Ara bé, introduir una tercera opció d’aquest tipus obligaria a definir-la prèviament. Tothom pot entendre (més o menys) què significa ser independents, i encara més entén què vol dir continuar com fins ara. Però, què vol dir millorar el status de Catalunya dins Espanya? Com es concreta? O és que els promotors d’aquesta tercera via pretenen que la negociació imprescindible per establir aquest nou status es dugui a terme després de la consulta (en el cas que n’hi hagi, i en el cas que la tercera via guanyi)?

Incloure una tercera opció obliga a definir-la abans de celebrar la consulta, ja que podria acabar passant que un cop fet el referèndum la suposada millora del status català quedés en poc o en res.

A part de totes aquestes qüestions, la pregunta és quin seria el resultat d’una possible consulta amb tres opcions. Les dades del CEO són clares al respecte. Si s’arribés a celebrar una consulta amb només dues opcions (independència sí o no), el vot afirmatiu guanyaria amb una forquilla del 52-59% front al 40-48% del no, amb una abstenció que podria oscil·lar entre el 12 i el 22%. Les dades mostren que els que prefereixen una Catalunya independent optarien pel sí de forma clara (95%), mentre que el no seria el vot majoritari entre els que voldrien que Catalunya fos una regió d’Espanya o es mantingués com a comunitat autònoma.

En canvi, els que prefereixen una solució de tipus federal es dividirien a parts pràcticament iguals entre el sí i el no (34% i 33%), amb un 22% d’abstencionistes. En el cas que fos possible introduir a la consulta una tercera variant de tipus federal, el més probable és que aquest grup li donés suport. Si fos així, quin seria el resultat d’un referèndum d’aquest tipus?

En qualsevol dels supòsits de participació (ja sigui del 74% o del 86%), l’opció independentista quedaria primera, però amb menys del 50% del vot. Podria oscil·lar entre el 43 i el 48%, seguida de l’opció de quedar-se igual (entre un 32 i un 39%). En tercer lloc quedaria l’alternativa federal, que recolliria al voltant del 20% del vot.

És a dir, es mantindria l’avantatge del sí (perquè en cas de dues opcions els federalistes es reparteixen a parts iguals entre sí i no), però amb un element cabdal: no hi hauria majoria. Una consulta a tres bandes en cap cas donaria més de la meitat del vot a una de les tres opcions plantejades, de manera que el resultat podria donar peu a múltiples lectures i en qualsevol cas ens deixaria altre cop en un cul de sac de difícil solució, perquè cap de les opcions podria cantar clarament victòria i l’apel·lació a què la consulta és l’únic desllorigador del “problema català” hauria quedat en no res. És possible que algú estigui interessat en una “sortida” d’aquest tipus.

(aquest article es va publicar a El Periódico ahir diumenge 29 de setembre)

Final de règim?

 Estimacions de vot dels dos partits principals a Catalunya i a Espanya (baròmetres Gesop)

A principis de juliol, arran de les dades del baròmetre de Gesop per Espanya, aquest diari titulava “La crisi i la corrupció accentuen l'enfonsament del bipartidisme”, remarcant que poc més de la meitat dels votants optarien hores d’ara per alguns dels dos partits que han dominat l’escena política espanyola, PP o PSOE. El juny de 2011 n’eren vuit de cada deu. És a dir, en dos anys, els dos partits principals del sistema polític espanyol han perdut, conjuntament, un 30% del seu suport. Un fet inèdit.

Però no és només un fenomen estatal. Els mateixos baròmetres de Gesop per a El Periódico mostren una tendència similar a Catalunya. En l’últim, la suma de l’estimació de vot a CiU i PSC amb prou feines arribava al 33%. És a dir, només un de cada tres votants catalans donaria suport a algun d’aquests dos partits si avui se celebressin eleccions al Parlament. Fa tot just un any n’eren més de la meitat (i en fa tres, sis de cada deu).

En ambdós àmbits es reprodueix el mateix escenari: els partits que han dominat l’escena política cedeixen terreny, sense que cap es beneficiï de la caiguda de l’altre, ni el PSOE a nivell espanyol, ni el PSC a Catalunya (o a Barcelona, on les enquestes mostren la mateixa tendència). El domini que han exercit els partits grans sembla evaporar-se arreu, donant pas a un escenari més fragmentat i divers.

El darrer baròmetre del CIS, publicat oportunament l’endemà de la compareixença de Rajoy pel cas Bárcenas, ho corrobora: la suma conjunta del vot a PP i PSOE no arriba al 60%, quan no baixava del 75% des de feia disset anys.

És possible que el fenomen s’expliqui en part per la llunyania de les eleccions, i que a mesura que s’acosti el moment de votar les estimacions als partits grans augmentin. Podria ser. Tanmateix, aquesta idea no sembla aguantar el contrast amb les dades. Mai en la sèrie històrica d’enquestes havíem tingut un escenari com l’actual. A Espanya, PP i PSOE recollien tradicionalment el 80% de l’estimació de vot, tant en període electoral com a mig mandat. A Catalunya, el vot conjunt de CiU i PSC s’ha situat històricament per damunt del 60%. Què està passant? 

Tradicionalment, el vot dels partits dominants s’ha nodrit en bona mesura d’electors que opten per aquests partits sense estar-ne convençuts, simplement perquè són els únics que tenen opcions de formar govern. És el que es coneix com a vot útil. La novetat de l’escenari actual és que, per primer cop, aquest vot sembla decidit a triar exclusivament segons les seves preferències, sense tenir en compte les possibilitats de guanyar i fer govern. Tant li fa.

Tant a Catalunya com a Espanya s’està produint un mateix fenomen: una part significativa del vot dels “grans” ara votaria pels “petits”, en proporcions mai vistes. A Espanya, un de cada deu votants de Rajoy ara votarien UPyD i el 14% dels que van optar pel PSOE ara ho farien per IU. A Catalunya, segons l’últim baròmetre de Gesop, dos de cada deu dels que van votar Mas el novembre optarien ara per ERC, seixanta mil votants del PP votarien per Ciutadans, mentre que el PSC només retindria un de cada tres dels seus votants de fa vuit mesos. Mai abans aquests fenòmens havien estat de tal magnitud ni tan constants en el temps.

La coincidència de les crisis econòmica, política (Bárcenas, Palau) i de model d’Estat (dret a decidir) sembla que està canviant profundament un dels fonaments que definien el nostre sistema polític. Els partits que han dominat l’escena els darrers vint anys, a Espanya i Catalunya, semblen condemnats a cedir terreny. Som davant del final del sistema, tal i com l’havíem conegut.

(aquest article es va publicar a El Periódico el dimarts 27 d'agost)

Una estratègia “bumerang”

Transvasament de vot entre CiU i ERC. Enquestes El Periódico, CEO i CIS (juny 2011-2013)

La recent publicació del sondeig postelectoral del Centro de Investigaciones Sociológicas sobre les últimes eleccions al Parlament afegeix una pista clau al trencaclosques del comportament dels votants catalans durant l’últim any. Recordem: la convocatòria electoral es va avançar dos anys, deixant la legislatura inaugurada el 2010 a la meitat. L’avançament electoral pretenia incrementar el nombre d’escons de CiU (62 aleshores) a l’escalf de la massiva manifestació de l’onze de setembre.

Contràriament al que suposaven el president Mas i els dirigents de CiU, instigadors de l’avançament, la federació nacionalista no va aconseguir reforçar la seva majoria, sinó tot el contrari. Es va deixar dotze escons pel camí. Què va passar? Les dades del CIS ho posen damunt la taula amb tota la cruesa. L’objectiu de CiU a la convocatòria de novembre de 2012 era aglutinar al voltant de Mas una gran majoria nacionalista, que beuria tant del vot fidel a la federació, com de votants d’ERC seduïts pel missatge del president (“La voluntat d’un poble”), que pretenia galvanitzar al seu favor la mobilització de la diada.

Certament, segons el CIS, hi va haver una part important del vot a ERC de 2010 que es va sentir atret per la campanya de Mas. El 13% del vot republicà de 2010 va optar per CiU el 2012, una xifra important, prop de trenta mil vots. El problema per CiU fou que un de cada deu dels seus votants de 2010 van fer el camí invers i van optar pels de Junqueras, i això representa prop de cent vint mil vots. El resultat de sumes i restes dóna una minva de quasi noranta mil vots per als de Mas, vot més, vot menys els que va perdre entre les convocatòries de 2010 i de 2012.

L’estratègia del reagrupament de tot l’espai nacionalista al voltant de la figura de Mas i la seva aposta pel dret a decidir no va acabar de funcionar, ans al contrari. Va servir principalment per enfortir ERC en aquells espais on CiU havia fonamentat les seves majories absolutes als vuitanta i primers noranta (el centresquerra de pertinença catalana) i, el que és encara més important, per obrir-los la porta del “sancta sanctorum” dels nacionalistes: els votants situats al centre catalanista, el nucli d’assentament històric de l’electorat convergent, el pinyol del pinyol.

El sondeig del CIS és important perquè es va fer just després de les eleccions, de manera que reprodueix el més fidelment possible la fotografia del moment. Tanmateix, des d’aleshores els sondeigs han anat modificant les tendències que s’hi observaven, fent més palès l’avançament d’ERC sobre l’espai tradicional de CiU. El baròmetre de Gesop per a El Periódico de gener 2013 incrementava el transvasament de vot de la federació als republicans fins als cent cinquanta mil (respecte del vot de 2012) i el de maig augmentava la xifra fins a més de dos-cents mil, o el que és el mateix, avui un de cada cinc votants de Mas optarien per Junqueras.

CiU es troba immersa en un atzucac. Compromesa amb una estratègia que li és clarament desfavorable, però de la que no es pot desfer sense pagar un preu enorme en termes electorals. Tanmateix, mantenir-la també li suposa perdre peu, com li auguren els sondeigs. En aquesta conjuntura, no haurien de sorprendre els moviments interns d’uns i altres, els estirabots de Duran i l’estat de nervis general en comprovar com, dia rere dia, és ERC qui es beneficia d’un escenari dissenyat i executat per la pròpia CiU.

(aquest article es va publicar a El Periódico el diumenge 14 de juliol)