Fa
temps que Espanya es troba immersa en una transició sorda, de llarg abast, el
resultat de la qual serà decisiu per al futur. És el procés més important que
afronta l’Estat des del restabliment del règim democràtic. En part és una
lluita antiga i en part és radicalment nova. Té a veure amb els serrells que el
1978 no es van voler o no es van saber o no es van poder tancar, i amb els
efectes que el pas del temps ha tingut sobre un pacte primigeni que no s'ha
actualitzat en quaranta anys. També és una lluita amb derivades generacionals entre els protagonistes d'aquell gran
consens i aquells que han arribat després i se'l van trobar fet (que ja són el
34% del cens electoral).
A grans trets, hi ha tres posicions. D’una banda, aquells
que no volen tocar res, ja sigui perquè consideren que el sistema no necessita
reformes, o ja sigui perquè intueixen que aquestes poden portar més problemes
que solucions, o perquè temen que un nou acord els obligui a renunciar a alguns
dels avantatges obtinguts a la primera transició (i a aquells que han anat
obtenint en les successives reinterpretacions del text constitucional, sobretot
després de 2000).
A l’altre extrem hi haurien els que consideren que el
sistema del 78 ja no serveix i que cal refer-lo de dalt a baix. Aquest grup ha
anat creixent en els últims anys al compàs de les successives crisis
(financera, territorial, política), que han afectat pràcticament totes les
institucions de l'Estat.
Hi hauria un tercer sector format per aquells que consideren
vàlid el pacte del 78 ,m però consideren que necessita una remodelació a fons,
perquè assumeixen que el sistema pateix una greu fatiga de materials i
consideren que és millor afrontar la reforma en condicions relativament
favorables que no ajornar-la i haver-la d’afrontar de totes totes en condicions
pitjors. Dins d‘aquest sector hi ha els que creuen sincerament en la reforma i
aquells que la conceben com una oportunitat per preservar els seus privilegis.
Aquests últims són els lampedusians.
L’abdicació de Joan Carles I, tres setmanes
després de la irrupció de Podemos a les eleccions europees, va semblar obrir el
pas al desplegament de l’agenda lampedusiana, però el procés sembla aturat en
sec per la formidable resistència del sector immobilista, majoritari en el PP i
amb Rajoy al capdavant, convençut que l’estratègia de “sostenella y no
enmendalla” és la més adequada per mantenir el poder.
La facció de l’elit lampedusiana no sembla pensar el mateix
i, vist el fracàs del sector dels “sorayos” en l’intent de moure el PP des de
dins, podria estar pensant en un pla b, que obligués a Rajoy a moure’s des de
fora, o com a mínim que generés un pol reformista diferent de Podemos. I aquí és on
entra en escena Ciutadans, una opció que pot disputar amb Podemos el tron de la
“nova política”, però des de posicions moderades. La idea és evitar que la
pulsió rupturista la monopolitzin els de Pablo Iglesias, de manera que es doni
als votants centristes seduïts per aquests (1,2 milions segons l’últim CIS) una
opció alternativa, que després pugui actuar com element legitimador i alhora
moderador en un possible escenari on sigui inevitable “obrir el meló”
constitucional.
Aquesta idea podria estar darrera de l’ascens fulgurant de
Ciutadans en
algunes enquestes, les mateixes que assenyalen (què curiós) que Podemos "ha tocat sostre", mentre que el
governamental CIS situa als de Rivera darrere d'UPyD (i a vint punts de
Podemos).
Ciutadans entra com un nova peça en un joc que pretén
definir els equilibris entre reformistes, rupturistes, tancredos i
lampedusians abans de la gran batalla que s’obrirà després de les eleccions
generals. La correlació de forces definirà el resultat de la crisi del règim i
els perfils i, sobretot, l'abast de la segona (o és la tercera?) transició. La
partida bull.
foto: www.ciudadanos-cs.org
foto: www.ciudadanos-cs.org
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada